El 9 de gener de 2018 va morir Roser Nos. Darrera deixa una vida plena, en molts àmbits i davant de moltes persones que ho poden testimoniar. Aquest text pretén fixar una part només d’aquesta memòria.
Un breu apunt de la seva biografia professional:
- 1944, títol de Mestra nacional, Escola Normal de Magisteri de Castelló.
- 1946, Premi Extraordinari de Llicenciatura en Ciències naturals per la Universitat de Barcelona.
- 1947, becària del Museu de Zoologia de Barcelona.
- 1961, Conservadora Tècnica del Parc Zoològic de Barcelona.
- 1981, Directora del Museu de Zoologia de Barcelona.
L’any 1989 es va jubilar i adquirí la condició de soci número u de la recent constituïda Associació d’Amics del Museu. El seu interès pel Museu i per a la promoció de les ciències naturals ha estat dominant en tota la seva vida.
Una simple enumeració d’efemèrides no fa justícia de la complexitat vital que ha travessat Roser Nos. La valoració racional del seu currículum ja trobarà lloc per expressar-se més endavant. Ara ens mou més l’estima personal.
Nascuda en un petit poble de Castelló, prop del Vinaròs d’una altra personalitat recentment apagada, Carles Santos. L’accent natal, que ha estat immutable en la parla de Roser Nos, li imprimia un caràcter acusat, de gent de molta llum i alhora molt exigent.
Si cal destacar particularitats del caràcter de la Roser, de la persona, destaquen el seu tremp, la resistència davant les adversitats i en conseqüència la seva valentia. Un conjunt coherent d’aptituds que van quallar-se en una Barcelona llunyana de l’entorn familiar i en un entorn universitari on la condició de dona no era cap benefici.
La Roser pionera va demostrar-se i a si mateixa que podia tractar d’igual a igual als altres alumnes, però va patir la discriminació de gènere a l’hora d’optar a alguna plaça docent a la mateixa universitat. No podrem saber on hagués arribat fent de professora universitària. El que si sabem és el benefici que per a la ciutat de Barcelona i les seves institucions de ciències naturals va suposar aquell acte de menyspreu.
El seu pas pel Zoo i pel Museu ha estat prenyat de resultats ben visibles: instal·lacions com l’Aviari del Zoo o l’ampliació del Museu de Zoologia, projectes culturals materialitzats en forma d’exposicions i llibres. Però a l’inventari hi caben els gestos molt humans i també els cops de geni per superar inèrcies, avançar-se als temps. No li feia por trencar fronteres, ni interessar-se per les últimes novetats científiques.
La Roser Nos carregava arguments i encant personal, una combinació pèrfida per a interlocutors manaires. Gràcies a la seva cultura àmplia i prodigiosa memòria de les llums i ombres d’aquesta ciutat de Barcelona, enderrocava oposicions a les idees innovadores.
Darrera seu, un poblat grup de persones ha trobat vies més fàcils per desenvolupar carreres investigadores o de gestió científica. Qui signem aquest escrit som successors cronològics de les tasques directives de Roser Nos. Ens hi sentim en deute.
Francesc Uribe, conservador del Museu de Ciències Naturals de Barcelona i exdirector del Museu de Zoologia
Anna Omedes, directora del Museu de Ciències Naturals de Barcelona