Filogeografia de Richterago discoidea

Títol del seminari: Filogeografia de Richterago discoidea (Less.) Kuntze (Asteraceae), una planta endèmica dels campos rupestres de Brasil

Resum: Els campos rupestres són un hàbitat endèmic del Brasil que es troba a partir dels 900 m d’altitud al llarg de la Serra do Espinhaço del sud-est brasiler i alguns enclavaments aïllats a les muntanyes del centre del país. L’estudi dels campos rupestres ha pres certa rellevància en els últims anys ja que presenta una flora megadiversa i única adaptada a ambients freds i secs, fins ara infravalorada i desprotegida.

En aquest estudi, que vaig realitzar en el marc del meu postdoctorat a Salvador (Bahia, Brasil), hem volgut estudiar els efectes dels canvis climàtics del Quaternari sobre l’estructura genètica d’una espècie endèmica d’aquest ecosistema vicariant, ja que es troba restringit a veritables illes continentals, mitjançant l’ús de tècniques moleculars i de modelatge de nínxol ecològic. Concretament, hem investigat marcadors del genoma cloroplàstic i nuclear i AFLPs de Richterago discoidea per resoldre qüestions tals com si les poblacions de les diferents illes continentals es troben genèticament diferenciades, si les poblacions aïllades es van connectar durant l’últim màxim glacial produint intercanvi genètic i quan i on va ser l’origen de R. discoidea.

Els resultats indiquen R. discoidea està estructurada en tres linatges relacionats amb la geografia però amb una gran mescla genètica entre ells. L’origen de R. discoidea va ser al Pleistocè mitjà, a l’àrea d’Espinhaço Meridional (Minas Gerais), on actualment hi ha més haplotips i es detecta el centre de diversitat de l’espècie i de tot el gènere Richterago. Des d’allà, l’espècie va experimentar diverses expansions cap a l’oest, arribant a les illes continentals de Tocantins i Goiás i cap al nord, colonitzant la Chapada Diamantina a Bahia en èpoques glacials, durant les quals es va ampliar notablement el seu nínxol ecològic. L’actual distribució aïllada de R. discoidea en illes continentals, que poden distar més de 800 km entre elles, és deguda al seu paper com a refugis ecològics durant èpoques humides i calentes dels períodes interglacials del Pleistocè, període durant el qual la vegetació típica de campos rupestres va disminuir refugiant-se a zones altes. El fet que els llinatges comparteixin gran quantitat d’informació genètica entre ells és a causa de les expansions que aquesta planta va experimentar durant l’últim màxim glacial, fa uns 22.000 anys. Les àmplies diferències en el règim de precipitacions a nivell local van afavorir una gran diferenciació genètica en les àrees de distribució de R. discoidea amb les altituds majors.

Nota: aquest estudi ha estat possible gràcies al Conselho Nacional de Desenvolvimento Cientifica e Tecnológico (CNPq), programa Ciência sem Fronteiras (beca postdoctoral 314774/2014-9) i a la Fundação de Auxílio à Pesquisa da Bahia (FAPESB), programa Cooperação Internacional (beca de recerca 9365/2015).

Ponent: Laia Barres, Universidade Federal de Bahia (UFBA, Salvador, Brasil) / Institut Botànic de Barcelona (IBB, CSIC-ICUB).

Idioma: català

Lloc: Sala Salvador, de l’Institut Botànic de Barcelona

Organitza: Institut Botànic de Barcelona