El Jardí Botànic vol mostrar la gran similitud dels paisatges californians, xilens, sud-africans i australians amb els de la conca mediterrània mitjançant una àmplia representació d’espècies vegetals de clima mediterrani.
Seguint l’itinerari principal o endinsant-se per la capriciosa xarxa de camins es descobreixen les plantes més característiques dels principals paisatges vegetals mediterranis. Una observació acurada permet comprovar les similituds i les diferències que presenten i, alhora, descobrir alguns trets morfològics comuns a moltes plantes adaptades al clima mediterrani. Qualsevol època de l’any és bona per visitar el Jardí, però la seva vegetació respon a les condicions marcades pels cicles estacionals.
Visita virtual pel Jardí:
A l’estiu ofereix una imatge general d’aridesa i sequedat. Només els arbres amb arrels fondes poden disposar de l’aigua que els permet continuar la seva activitat. Els petits arbusts i les nombrosíssimes mates, dominants a les regions mediterrànies, es desprenen de branques i fulles per tal de reduir les pèrdues d’aigua. L’activitat només torna després de les primeres pluges de la tardor. Aleshores desperten nombroses bulboses, germinen les plantes anuals i, de moltes plantes arbustives, en broten noves fulles que els permetran aprofitar les pluges de l’hivern. La vegetació conforma un paisatge més verd i vigorós. L’hivern sol ser un període de repòs per a les parts aèries de les plantes a causa de les baixes temperatures, mentre que sota terra creixen les arrels esperant l’arribada de les pluges de la primavera. En aquesta darrera estació floreixen la major part de les plantes mediterrànies. El Jardí esdevé llavors un espectacle de colors que, a més, convida els animals a acostar-se a les plantes i a pol·linitzar-les.
-
Austràlia
La regió mediterrània australiana, amb 700.000 km², és la segona en extensió (representa una mica més del 20 per cent del bioma). La formen dos sectors separats situats al sud-oest i al sud del continent. S’hi coneixen unes 8.000 espècies, el 75 per cent de les quals són endemismes. El clima és mediterrani amb una certa influència tropical a causa de la proximitat dels monsons oceànics, per la qual cosa la sequera estival no és tan rigorosa com a casa nostra. Malgrat això, la freqüència dels incendis és alta i els sòls són molt pobres en nutrients.
A la zona australiana del Jardí, a més de la flora mediterrània característica també es cultiven plantes de la flora temperada del sud-oest del continent (estats de Victòria i Nova Gal·les del Sud). Tant la flora arbòria com l’arbustiva són dominades per un gran nombre d’espècies de poques famílies, com les mimoses (Acacia), les mirtàcies (Eucalyptus, Melaleuca, Callistemon) i les proteàcies (Hakea, Banksia, Grevillea).
També hi són presents altres espècies d’arbres de notable singularitat i primitivisme, que es caracteritzen per mostrar un port homogeni durant el seu creixement:
- Xantorreas o herbes arborescents amb les fulles molt estretes i gens carnoses, sorprenentment adaptades als incendis.
- Casuarinas i coníferes del grup dels xiprers (gènere Callitris).
- Bosc de Victòria i Nova Gal·les del Sud: el bosc de la regió oriental d’Austràlia amb pluges dominants durant el període d’estiu. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Bosc calcícola de la regió occidental: comunitat forestal oberta de l’interior de la zona occidental d’Austràlia. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Bosc meridional: les comunitats forestals del sud d’Austràlia presenten una gran heterogeneïtat d’espècies i diversitat d’ambients. Hi ha nombroses espècies d’Eucalyptus. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Bosc de la regió occidental: boscos de la regió costanera de l’Austràlia occidental que sobrepassen els 40 metres d’alçada. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Brolla calcícola del litoral occidental, el Mallee: comunitat arbustiva de les zones litorals de la regió occidental. Hi ha nombroses espècies d’eucaliptus que no superen els 6 metres d’alçada, alguns amb floracions espectaculars com l’Eucalyptus ficifolia. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Comunitat subdesèrtica d’acàcies: comunitats arbustives obertes de les regions més àrides de l’Austràlia occidental i del sud d’Austràlia. Les plantes d’aquestes comunitats estan ben adaptades a llargs períodes de sequera, atès que les precipitacions són irregulars. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Brolla acidòfila meridional: formacions arbustives acidòfiles de la part interior de l’Austràlia meridional. Predominen nombroses espècies dels gèneres Acacia, Callistemon, Eucalyptus y Melaleuca. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Brolla amb proteàcies de la regió occidental: comunitat formada per grans arbustos de l’interior de l’Austràlia occidental. Les espècies dominants destaquen per presentar flors i fruits molt espectaculars. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Brolla silicícola de Victòria i Nova Gal·les del Sud: comunitat arbustiva de sòls silicícoles de regions amb pluges dominants durant el període d’estiu. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Bosquines i màquies occidentals: comunitat de la zona occidental d’Austràlia formada per arbres baixos i arbustos. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Bosquines meridionals d’Eucalyptus: formacions dominades per grans arbustos, principalment diferents espècies d’Eucaliptus que formen grans masses ramificades des de la base del tronc. Aquestes formacions són, en molts casos, el resultat d’incendis que s’hi originen regularment. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
-
Sud-àfrica
L’àrea mediterrània sud-africana és la més petita de totes i representa només el 3 per cent del bioma. S’hi coneixen unes 8.550 espècies, el 68 per cent de les quals són endemismes. La pluja es concentra a l’estació freda i no és mai gaire abundant. D’altra banda, la influència estival dels monsons tropicals fa que no hi hagi cap època totalment seca. La diversitat dels sòls, el clima i el relleu, juntament amb l’aïllament geogràfic i la recurrència dels incendis, ha determinat una diversitat molt alta i que la proporció d’espècies endèmiques i rares sigui, juntament amb la del sud-oest d’Austràlia, la més elevada de les àrees mediterrànies i una de les més riques del món.
- Bosc sud-oriental: bosc litoral d’afinitat tropical, amb pluges d’estiu superiors als 700 mm/anuals. Les temperatures no són extremes a causa de l’efecte esmorteïdor de la proximitat al mar, però els factors del vent i de la brisa marina són destacables. Hi dominen arbres i arbusts sempreverds que poden superar els 30 metres. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Bosc de muntanya meridional: boscos de les muntanyes per sobre dels 1.500 metres, adaptats als hiverns freds amb gelades ocasionals. Les pluges estan repartides al llarg de l’any i oscil·len entre els 700 i els 2.000 mm/anuals. Hi abunden les espècies forestals de fulla perenne com el Podocarpus, les espècies arbustives del gènere Maytenus, i arbustos amb flors espectaculars com Carissa bispinosa. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- El Karoo: formacions molt obertes de la regió occidental de Sud-àfrica, amb poques pluges d’hivern (20-290 mm/anuals) en forma de tempestes i una sequera estival extrema amb temperatures superiors als 40ºC. La vegetació dominant són alguns arbustos caducifolis d’estiu com les acàcies i les plantes suculentes, compostes que floreixen durant la primavera i els geranis. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- La sabana: comunitat molt estesa a Sud-àfrica, que ocupa el 46 % de la superfície. Des del nivell del mar fins a 2.000 metres, amb pluges d’estiu que varien des de 235 fins a 1.000 mm/anuals. El foc i les pastures són els factors més determinants en el seu desenvolupament. Es caracteritza per una capa de gramínies cespitoses i algunes suculentes, i plantes llenyoses que poden tenir des d’1 fins a 20 metres d’alçada. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Brolla de terres baixes: matollars i bosquines de terres baixes, entre els 15 i els 100 metres d’alçada. El clima és relativament uniforme amb temperatures mitjanes de 15ºC i pluges d’hivern d’aproximadament 450 mm/anuals. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Bosquines acidòfiles: comunitat arbustiva esclarissada de sòls rics en nutrients. Es coneix amb el nom de Renosterveld a causa de la presència d’Elytropappus rhinocerotis (Renosterbos). Hi predominen les espècies de les famílies de les asteràcies, de les fabàcies, de les rubiàcies, de les liliàcies i les poàcies. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Fynbos: vegetació més extesa de la regió del Cap. L’altitud oscil·la entre el nivell del mar i els 2.000 metres. La pluviositat es concentra durant l’hivern i varia entre els 200 i els 2.000 mm/anuals. La vegetació és difícil de caracteritzar. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
-
Califòrnia
L’àrea mediterrània de Califòrnia ocupa una estreta franja costanera compresa entre el cap Blanco, als Estats Units, i Punta Baja, a Mèxic, el centre de la qual correspon aproximadament a San Francisco. En direcció est, la franja s’estén de 100 a 200 quilòmetres cap a l’interior del continent. Malgrat la poca extensió d’aquesta àrea, aproximadament el 10 per cent del total del bioma, és la que presenta les extensions contínues més grans de paisatge mediterrani sense alterar. S’hi coneixen unes 4.300 espècies, el 35 per cent de les quals són endemismes. L’estacionalitat climàtica és molt marcada atès que el 85 per cent de les precipitacions es concentren a l’hivern. La sequera estival és molt severa tot i que les boires costaneres alleugen, en part, aquest contrast.
- Bosc de la badia de Monterrey: boscos litorals de la meitat septentrional de Califòrnia dominats per Pinus radiata amb endemismes arboris de gènere Cupressus. Hi abunden els arbustos perennes i llenyosos, prostrats o en forma de coixinet. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Bosc de rouredes i alzinars: boscos dominats per roures (Quercus). Hi ha dues formes de comunitat. La forma savanoide està representada per espècies esclerofil·les i perennes on l’espècie dominant és Quercus engelmanni. La forma denominada boscosa és més densa, i està representada per espècies semi-perennes, els arbres dominants són la noguera (Juglans californica) i el roure (Quercus agrifolia). Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Bosc de sequòies: comunitat arbòria molt tancada i fosca, caracteritzada per una humitat ambiental elevada. L’arbre dominant és la sequoia (Sequoia sempervirens) que pot arribar a fer 100 metres d’alçada. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Bosc de muntanya de pins i sabines: comunitat formada per arbustos alts molt extesa a la zona oest de Califòrnia. És una comunitat dominada per pins (Pinus monophylla) i sabines (Juniperus californica i J. osteosperma). Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Bosc de Pinus ponderosa: boscos densos que ocupen les cares més humides de les muntanyes, a una alçada entre els 1.500 i 2.500 metres. L’espècie dominant és el Pinus ponderosa tot i que hi apareixen altres pins (P. jeffreyi i P. lambertiana) i roures (Quercus kelloggii). El sotabosc està dominat per arbustos llenyosos. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Comunitat de les zones semidesèrtiques: comunitat arbustiva oberta que s’observa entre els deserts de Colorado i Mojave. Les pluges s’hi concentren a l’estiu. Els sòls estan recoberts de gramínies del gènere Bromus. La vegetació es caracteritza per ser arbustos baixos, esclerofil·les i perennes. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Comunitat de iuques: comunitats típiques de les zones més àrides del sud de Califòrnia, desert d’Arizona, Texas i Mèxic. Els sòls són sorrencs i ben drenats. Vegetació molt oberta on dominen els arbustos alts. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- El xaparral sec: matollar alt i dens, àmpliament representat a les zones baixes de Califòrnia. Els sòls són acidòfils i ben drenats. Reuneix una bona part dels endemismes, com l’arbre Cercocarpus betuloides i molts arbustos llenyosos i perennes, de floracions espectaculars, amb fulles petites i punxoses. Vegetació adaptada a la sequera i al foc, amb una gran capacitat de rebrot. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- El xaparral humit: matollar alt i dens, àmpliament representat a Califòrnia per sobre dels 1.000 metres. En llocs humits apareixen arbres caducifolis com Alnus rhombifolia, Platanus racemosa i espècies del gènere Populus i Salix. També hi ha els arbustos llenyosos i perennes, amb fulles amples i caduques. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Comunitat oberta formada per arbustos baixos, des del mar fins a 900 metres, molt freqüent a la costa de la Califòrnia meridional. Sovint ocupa pendents rocosos o amb grava. Les espècies característiques són del gènere Artemisia i Salvia. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
Els boscos californians presenten moltes semblances ecològiques i evolutives amb els de la conca mediterrània. Molts gèneres són comuns, com ara Pinus, Quercus, Arctostaphylos, Arbutus, Salvia, Artemisia, etc., els incendis tenen una recurrència natural semblant, la fertilitat i la diversitat dels sòls també són comparables i moltes espècies mostren adaptacions similars.
-
Conca mediterrània
L’àrea mediterrània per antonomàsia és la conca mediterrània, és a dir, les terres que envolten la mar Mediterrània. S’estén per territoris europeus, asiàtics i africans i ocupa una superfície de 2.300.000 km². S’hi coneixen unes 25.000 espècies, el 50 per cent de les quals són endèmiques. La flora mediterrània presenta nombroses solucions per adaptar-se als factors ecològics que han influït en la seva evolució: fulles dures i persistents per resistir l’estiu eixut, punxes, espines i substàncies tòxiques per defensar-se dels herbívors, plantes baixes en forma de coixinet, o mates que perden fulles a l’estiu per reduir la transpiració.
Al Jardí, la flora de l’extensa conca mediterrània s’ha distribuït en quatre subregions biogeogràfiques: la Mediterrània oriental (entre Itàlia i el Caucas), la Mediterrània occidental (península Ibèrica i illes Balears i Tirrèniques), el nord d’Àfrica (des del Marroc fins a Tunísia) i les illes Canàries.
Mediterrània oriental
- Bosc caducifoli d’Euràsia meridional: boscos formats per espècies caducifòlies. Les formacions dominades per l’espècie Quercus macrolepis són freqüents a Grècia i als seus arxipèlags, i també a Albània. Altres arbres que hi apareixen són freixes, til·lers, faigs i roure. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Avetosa: boscos de coníferes que habiten en terres fèrtils i amb força humitat. Són freqüents els arbres que pertanyen als gèneres Abies, Cupressus i Picea. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Bosc de ribera: comunitats associades a rius. Les comunitats on domina el Platanus orientalis abunden a Grècia i al sud dels Balcans. Són molt riques en espècies i estan acompanyades per salzes, l’arbre de l’amor i el freixe de flor. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- L’alzinar oriental: boscos esclerofil·les dominats per arbres llenyosos amb fulles persistents. Associada a aquesta comunitat apareix una de les dues úniques palmeres autòctones d’Europa, la Phoenix theophrastii. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Comunitat d’estepes al llindar d’Euràsia: comunitat molt oberta en les zones de muntanya alta i seca de les regions mediterrànies i iranoturanianes. En aquesta formació abunden les plantes en forma de coixinets espinosos. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Comunitat rupícola: comunitat de rocalla formada per plantes d’ambients principalment de muntanya que no toleren les condicions d’ombra de les màquies o dels boscos. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- La phrygana: matollar baix, amb arbustos arrodonits i espinosos. Aquesta comunitat s’observa abundanment a Grècia i Itàlia. Presenta nombroses espècies vicariants amb la Mediterrània occidental, és a dir, espècies diferents però amb una relació de parentesc molt propera. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
Mediterrània occidental
- Alzinar muntanyenc: boscos de terrenys calcícoles formats per arbres perennes dominats per l’alzina, acompanyades d’espècies com el pi roig, el castanyer i el llorer. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Alzinar litoral: boscos perennes de terrenys calcícoles dominats per l’alzina (Quercus ilex). Es diferencia de l’alzinar muntanyenc per la presència d’espècies arbustives altes com el cirerer d’arboç, el marfull, el bruc i arbustos baixos com el galzeran. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Sureda: boscos de terrenys silicícoles formats per arbres perennes dominats per l’alzina surera (Quercus suber), acompanyades pel pi marítim (Pinus pinaster). La sureda és un bosc poc dens, amb un sotabosc ric en arbustos que toleren la llum. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Rouredes acidòfiles: boscos caducifolis damunt sòls àcids, pobres en nutrients i ben drenats. És una comunitat de caràcter atlàntic, on domina el roure de fulla gran (Quercus petraea) i el roure pènol (Quercus robur), acompanyada d’arbustos alts. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Rouredes basòfiles: boscos caducifolis damunt sòls bàsics, fèrtils i ben drenats. Hi predominen les espècies de roures, com el roure de fulla petita (Quercus faginea) i el roure martinenc (Quercus humilis) i d’altres caducifolis com els aurons o servers, sovint amb grans formacions de boix. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Boscos de ribera: comunitats forestals de llocs humits. Hi predominen els arbres caducifolis del centre d’Europa. Les formacions on domina el vern s’anomenen vernedes i estan acompanyades del freixe de fulla gran i d’arbustos com el saüc o l’avellaner. Les formacions on domina l’alber, s’anomenen alberedes i estan acompanyades de freixes de fulla petita i oms i arbustos com l’arç blanc i l’esbarzer. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Fageda: boscos estrictament medioeuropeus i atlàntics, formats per un estrat arbori molt dens i ombrívol a l’estiu, i un estrat herbaci més o menys ric a la tardor. L’estrat arbori està dominat pel faig, amb altres arbres que toleren l’ombra com l’avet i el grèvol. A l’estrat arbustiu, hi ha el boix o l’avellaner. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Brolla basòfila: formació sobre sòls calcaris molt oberta i atapeïda, que pot arribar als 3 m d’alçada. Hi ha alguns arbres de port arbustiu com l’ullastre i el garrofer. Entre els arbustos més freqüents destaquen el llentiscle, el bruc d’hivern i diversos espígols. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Comunitat rupícola valenciana: rocalla de composició calcària que recull una representació de les espècies valencianes més freqüents i col·leccions d’endemismes del sistema ibèric, el sistema prebètic i el sistema alacantí. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Comunitat rupícola balear i illes tirrèniques: rocalla de composició calcària que recull una representació de la vegetació més freqüent i els endemismes balears del litoral, la garriga, l’alzinar i l’alta muntanya. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Comunitat rupícola catalanoprepirinenca: rocalla catalana, principalment sobre calcàries tot i que hi ha una representació de roques silicícoles. Sobre terrenys calcaris es mostren les principals espècies i els endemismes de les muntanyes del centre i el sud del territori i el Prepirineu. Foto de: Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Comunitat rupícola andalusa: rocalla calcària que recull i inclou una àmplia representació de moltes espècies endèmiques de les muntanyes del sud de la península. Entre les espècies arbustives, en destaquen algunes en forma de coixinet espinós. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
Nord d’Àfrica
- Bosc de cedres dels Atles: bosc de les regions muntanyoses del nord d’Àfrica. L’arbre dominant és el cedre de l’Atles, però hi ha zones mixtes amb coníferes com alguns avets i arbres caducifolis com el roure africà o el roure reboll. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Suredes i alzinars africans: comunitat arbòria dominant a tota la regió de la conca mediterrània, on els arbres que la formen són sempre les alzines (Quercus ilex) o les sureres (Quercus suber). Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Palmeral i comunitat d’ouadis: comunitats forestals de llocs permanentment humits. S’hi agrupen plantes de dues formacions vegetals molt diferents: les comunitats de rambles i riberes del Marroc septentrional i les comunitats dels ouadis i oasis del sud. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Arganial: comunitat de trànsit entre les formacions amb influència oceànica i el desert del Sàhara, distribuida al sud-oest del Marroc. Domina un arbre anomenat argania (Argania spinosa) expandit en aquesta àrea a causa del seu intens cultiu. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Brolla d’ullastres i margallons: comunitat d’arbustos alts, dominada pels ullastres (Olea europaea var. sylvestris) i els margallons (Chamaerops humilis). Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Brolla silicícola del Rif: comunitat baixa i densa, dominada per plantes espinoses de la família de les lleguminoses i de les cistàcies, amb floracions grogues durant la primavera. Foto de: Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
Illes Canàries
- Bosc termòfil: comunitat de transició entre el cardonal i la zona forestal (200-600 metres), amb arbres i arbustos esclerofil·les. Les formacions més característiques són els sabinars i els ullastrars. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Bruguerar: comunitat arbòria característica dels boscs més secs de la franja de boira, conegut com mar de nubes de les illes occidentals canàries. És un bosc dens i alt, dominat pel bruc boal i la faya on apareixen també nombrosos arbustos de la laurisilva i diverses espècies de lianes. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Laurisilva: comunitat arbòria de les zones amb boira permanent (entre 400 i 1500 metres), principalment a les illes occidentals. És un bosc dens, impenetrable i d’aparença similar a l’alzinar litoral. Està dominat per quatre espècies d’arbres de fulles en forma de llorer (Laurus azorica, Apollonias barbujana, Ocotea foetens i Persea indica). Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Pineda canària: comunitat forestal que se situa entre els 800 i 2.000 metres. Aquest bosc està dominat pel pi endèmic de les Canàries (Pinus canariensis) amb un sotabosc poc dens i amb clarianes cobertes únicament per pinassa. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Cims volcànics: comunitat arbustiva oberta, formada per sòls volcànics i rocosos. Se situa per sobre dels 1.800 metres, i està adaptada al fred, al vent i a les condicions d’aridesa extrema. És una comunitat amb nombrosos endemismes locals i espècies d’interès ornamental. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Cardonal i Tabaibal: comunitat d’arbustos baixos que ocupa els vessants de totes les illes Canàries entre 0 i 700 metres. Hi predominen les plantes crasses. Les formacions on predomina el cardón (Euphorbia canariensis) s’anomenen Cardonal, mentre que les formacions on predomina la tabaiba (Euphorbia regis-jubae) s’anomenen Tabaibal. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
-
Xile
L’àrea mediterrània xilena és una estreta franja costanera d’uns 100 km que correspon aproximadament al Xile central. La seva extensió, de 140.000 km², representa menys del 5 per cent del total del bioma. Climàticament té un caràcter més aviat fresc per la marcada influència de l’oceà, amb abundància de boires costaneres. S’hi coneixen unes 2.400 espècies el 23 per cent de les quals són endèmiques. Una característica ecològica important d’aquesta zona és l’absència històrica d’incendis, així com una destacada presència d’herbívors, especialment camèlids (llames i guanacs), raó per la qual hi ha gran abundància d’arbustos espinosos i no s’hi troben plantes adaptades al foc.
- Bosc esclerofil·le: comunitat present a la serralada de la costa entre els 350 i 1.000 metres als vessants d’exposició principalment oest i sud. Correspon a un bosc d’arbres perennes, dominat per Cryptocarya alba i Lithraea caustica, i amb diverses espècies d’arbres baixos. Hi trobem un estrat herbaci amb algunes falgueres i amb abundància d’enfiladisses. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Roureda: comunitat forestal entre els 1.100 i 1.500 metres als vessants d’exposició sud, sud-oest i oest, amb pendents de 20-50%. Es caracteritza pel domini de roures (principalment Nothofagus macrocarpa), amb un estrat arbustiu abundant i un estrat herbaci pobre. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Bosc d’araucàries: boscos de coníferes del sud de Xile (regió d’Arauca). Els sòls són fèrtils i permanentment humits, la pluviositat arriba als 2.000 mm/anuals. L’espècie dominant és Araucaria araucana que arriba a fer 40 metres d’alçada. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Bosc de ribera: comunitats associades a rius. Les comunitats on domina el Platanus orientalis abunden a Grècia i al sud dels Balcans. Són molt riques en espècies i estan acompanyades per salzes, l’arbre de l’amor i el freixe de flor. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Espinal: comunitat característica del Valle Central de Xile. Correspon a un matoll obert dominat per una única espècie que pot arribar als 4 metres d’alçada. L’ espinal es considera una forma de degradació del matoll esclerofil·le, creat i mantingut sota influència humana. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Brolla de muntanya: comunitat arbustiva densa situada entre els 500 i 1.500 metres a la serralada de la costa i la serralada dels Andes, a les vessants d’exposició sud i sud-est. Es caracteritza per la presència d’arbusts perennes d’1 a 3 metres d’alçada, amb fulles petites esclerofil·les. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Matoll xeromòrfic: comunitat arbustiva de les vessants nord i nord-oest de la serralada de la costa amb forts pendents i concentrada principalment a les crestes rocoses. És una comunitat oberta dominada per espècies suculentes i arbusts esclerofil·les i malacofil·les. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
- Matoll litoral: comunitat arbustiva oberta que apareix a la zona litoral per sota dels 300 metres. Predominen les espècies arbustives esclerofil·les i degut als forts vents que arrosseguen la brisa marina, les espècies suculentes com el quisco (Echinopsis chiloensis) i el quisquito (Echinopsis coquimbensis) es troben ben adaptades. Arxiu Jardí Botànic/museuciencies
Al Jardí es representen hàbitats subtropicals propis de la regions desèrtiques i subdesèrtiques del nord del país. La Mediterrània xilena té una gran varietat de paisatges esclerofil·les (plantes amb fulles dures i rígides), amb formacions boscoses i arbustives que van des del bosc esclerofil·le fins a la bosquina litoral, passant per l’espinar o la bosquina espinosa d’altura. Moltes plantes xilenes tenen noms de plantes ibèriques perquè als primers colonitzadors els van recordar les que ells coneixien. Plantes com el garrofer (Prosopis chilensis), l’arç (Acacia cavin), el belloto (Beilschmiedia sp.), la murta (Ugni molinae o Myrceugenia obtusa) donen als fitoepisodis xilens un aire proper. Cal destacar l’exotisme de les cactàcies (gèneres Trichocereus i Echinopsis) i de les bromeliàcies (gèneres Puya i Fascicularia) de l’espinal, o la singularitat de les escaloniáceas (Escallonia sp.).