Jordi Sabater i Pi
1922-2009, Barcelona
El Museu ha volgut aprofitar la celebració del centenari del naixement del professor Jordi Sabater i Pi per reconèixer l’aportació d’aquest gran naturalista en els camps de l’etologia, la primatologia i l’evolució humana així com l’etnologia i la zoologia.
Degut a les conseqüències de la Guerra Civil Espanyola, Jordi Sabater i Pi amb només disset anys va emigrar als territoris colonials de l’antiga Guinea (África equatorial) on hi va viure gairebé 30 anys. Treballava com a capatàs d’una finca de cacau i cafè i el poc temps lliure que tenia el dedicava a observar i dibuixar tot el que l’envoltava. Va explorar la selva, va estudiar l’idioma i l’univers cultural de l’ètnia fang, la majoritària del país, un fet gens habitual entre els colons locals.
En els anys 50 la seva activitat naturalista i de recerca adopta un caràcter més professional. Reconeguts ornitòlegs, primatòlegs i zoòlegs es van fixar en aquell personatge que vivia al mig de la natura i el van encaminar cap al treball de camp, i especialment a l’estudi dels goril·les de costa en el seu hàbitat que ningú no havia investigat mai abans. L’any 1958 va publicar a una revista d’Alemanya el primer article sobre el comportament del goril·la de costa i paral·lelament va iniciar estudis sobre ximpanzés en el seu hàbitat. El mateix any, Sabater i Pi va deixar la plantació i va ser nomenat director del Centre d’Adaptació i Experimentació Zoològica d’Ikunde, depenent de l’Ajuntament de Barcelona.
Al 1966, Sabater i Pi va rescatar un goril·la albí: Nfumu Ngi. El petit primat captiu havia estat exhibit com una raresa i estava molt malalt; les atencions de la Núria Coca, la seva dona i gran companya d’aventures i els fills del matrimoni –Oriol i Francesc–van fer possible que el goril·la es recuperés. Finalment, Nfumu Ngi va arribar al Zoo de Barcelona on li van donar el nom de Copito de Nieve: Floquet de Neu. Però això només va ser una anècdota en la vida de Jordi Sabater i Pi; la seva gran troballa científica va ser l’any 1967 quan va observar com els ximpanzés eren capaços d’emprar i fabricar eines. De forma independent, Jane Goodall havia observat el mateix a l’Àfrica oriental. Els resultats van ser publicats a la revista Nature. Tota una revolució en el terreny de la ciència doncs sempre s’havia dit que la separació entre humans i animals radicava en l’ús i fabricació d’instruments.
Però Sabater i Pi va anar molt més enllà i va afirmar que, fora del humans, existien cultures animals. Unes idees que li van valdre el reconeixement internacional –per exemple als Estats Units i Japó– però molta incomprensió i rebuig a casa nostra. El procés d’independència de Guinea el va obligar a tornar a Barcelona l’any 1969. Aquí va compaginar el seu nou treball com a conservador de Primats i del Terrari al Parc Zoològic de Barcelona amb els estudis a la Universitat de Barcelona perquè tot i ser un dels grans especialistes mundials en primatologia no tenia títol universitari. En llicenciar-se (1976), va trobar la seva tribuna a la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona on introduí una ciència molt jove: l’etologia i, en particular, l’etoprimatologia.
Jordi Sabater i Pi mai no va deixar d’investigar i divulgar; va publicar nombrosos articles d’impacte, va formar a molts primatòlegs i primatòlogues, i va ser l’autor de llibres de referència. Va revisitar Àfrica per treballar amb els goril·les de muntanya a Ruanda i els bonobos de la República Democràtica del Congo i va rebre innumerables premis i reconeixement nacionals i internacionals.
Alícia Masriera
1940, Barcelona
Pionera com a dona i com a geòloga en la direcció del Museu de Geologia (antic Museu Martorell), càrrec que va exercir durant 20 anys amb entusiasme, generositat, pocs recursos i capacitat de fer equip amb l’escassa plantilla de la que disposava. Des d’aquesta posició va assumir el repte de gestionar i mantenir les col·leccions del Museu i donar-lo a conèixer a la societat des de les perspectives científica, històrica, patrimonial i cultural.
Des de ben jove, Alícia Masriera va sentir passió per la geologia. Practicava l’excursionisme científic i esportiu, l’escalada i també la geoespeleologia, disciplina de la qual va ser pionera. A l’hora de triar la seva professió va tenir pocs dubtes. Es va doctorar en Ciències Geològiques per la Universitat de Barcelona i va obtenir el DEA (Diplome d’Études Approfondies) en Sedimentologia per la Facultat de Ciències d’Orsay (Universitat de París-Saclay). De 1968 a 1973 va participar en diferents expedicions científiques: al nord d’Àfrica, Turquia, Lapònia i Perú (Amazònia i els Andes).
L’any 1969 va guanyar una plaça de conservadora tècnica al Museu Municipal de Geologia, feina que va combinar fins al 1977 amb la docència de Petrologia Sedimentària a la Universitat de Barcelona. L’any 1985 va accedir a la direcció del Museu, càrrec que va exercir amb exclusivitat fins a la jubilació el 2005.
Pel que fa a la divulgació científica va organitzar desenes d’exposicions temporals entre les quals destaquen Les Roques de la Sagrada Família dedicada a donar a conèixer una visió petrogràfica de diferents elements arquitectònics i ornamentals del temple de Gaudí o El Museu Martorell, 125 anys de Ciències Naturals, que va donar origen a un llibre que és imprescindible per conèixer la història d’aquesta institució. Cal destacar també la seva perseverança fins a aconseguir que l’Ajuntament edités la Revista Treballs del Museu de Geologia de Barcelona, una eina de comunicació entre investigadors nacionals i internacionals, que va dirigir des del 1990 fins al 2007.
Com a gestora de les col·leccions, Alícia Masriera va aconseguir l’ingrés d’algunes d’importants: la col·lecció Cervelló de minerals i la col·lecció Madern de paleoflora de l’Oligocè. Va impulsar el laboratori de làmina prima i va facilitar la realització de treballs de documentació i recerca sobre el patrimoni geològic (roques, minerals i fòssils) conservat al Museu.
Paral·lelament a la seva feina al Museu i en general fora de l’horari laboral, es va dedicar a la seva vocació científica. Junt amb el seu marit i company Joan Ullastre, va realitzar un intens treball de camp durant 27 anys centrat en el millor coneixement geològic dels terrenys mesozoics i terciaris del Pirineu Català i Aragonès. Els resultats d’aquesta recerca van crear unes bases sòlides per donar una visió més ajustada a la realitat de l’evolució geodinàmica d’aquests terrenys, molt allunyada dels models teòrics imperants aleshores i que va cridar l’atenció d’importants especialistes internacionals.
Avui, el Museu que Alícia Masriera va dirigir es troba en plena transformació però la feina que va fer al llarg de 35 anys amb amor, dedicació, rigor i perseverança perviu i forma una part important de la història del Museu de Ciències Naturals de Barcelona.