El concepte d’invertebrats no-artròpodes no té sentit biològic sinó que respon a necessitats organitzatives que tenen tradició en museus i també en institucions acadèmiques. El Departament d’Invertebrats no-Artròpodes del Museu reuneix poc menys d’unes 100.000 mostres d’una amplíssima diversitat de tipus biològics d’origen evolutiu molt divers: esponges, coralls, mol·luscs, cucs de tota mena, estrelles de mar, a més de meduses i eriçons de mar, entre d’altres. Les mostres conservades varien en la seva presentació: esquelets d’invertebrat en sec, exemplars en líquid conservant, preparacions microscòpiques, etc.
Es poden consultar seguint un formulari de cerca o navegant per una selecció gràfica. Entre els exemplars de més valor científic s’hi compten més de 300 registres corresponents a exemplars tipus, materials dipositats en conformitat al Codi Internacional de Nomenclatura Zoològica per ser testimonis de noves espècies o subespècies descrites. Els tipus del Museu es poden consultar en un web específic.
- Fons de la col·lecció
- Fonts d'ingrés
- Preparació i Conservació
-
Mol·luscs (cargols, musclos, pops, etc.)
És la col·lecció més nombrosa, amb quasi 90.000 registres, d’aquest departament. Es preserven mostres de mol·luscs continentals i marins. Està formada per material d’estudi, bàsicament conquiliològic (de conquilles) però amb una creixent representació de mostres en líquid preservant. És el resultat d’una prospecció àmplia, continuada i profunda de diferents localitzacions, realitzada per investigadors de la talla d’Artur Bofill, Joan B. Aguilar-Amat, Friedrich Haas i Carles Altimira, entre d’altres. A partir de la col·lecció fundacional de Francesc Martorell, les col·leccions de Joan Rosals, de Baltasar Serradell i, més recentment, de Lluís Gasull i Miquel Bech han representat increments significatius dels fons malacològics del museu.
La col·lecció de mol·luscs reuneix uns 85.000 exemplars o lots d’exemplars. A més de mol·luscs terrestres i d’aigua dolça procedents principalment de Catalunya, Balears, València i el nord d’Àfrica, península ibèrica, conté també mostres de mol·luscs marins del Mediterrani i d’altres mars llunyans. La procedència d’altres representacions menors s’escampa per tot el planeta. Algunes de les mostres conservades tenen el valor de ser espècimens típics, emprats en la descripció de noves espècies.
-
Cnidaris (coralls, meduses, etc.)
Quasi 1000 registres constitueixen la col·lecció cnidaris que es conserven en sec i en líquid preservant. S’ha compilat a partir de mostres antigues ingressades per Josep Maluquer a principis de l’any 1917. L’any 2012 es va rebre la donació de sengles col·leccions creades a redós de projectes d’investigació. El Dr. Josep-Maria Gili, Institut de Ciències del Mar (CSIC) i el Dr. Pablo J. González, Universidad de Sevilla, van donar en conjunt més de 600 mostres que han permès aconseguir una representació al Museu d’unes 450 espècies de cnidaris. També conté exemplars tipus.
-
Anèl·lids (cucs de terra, sangoneres, poliquets, etc.)
Es tracta d’una col·lecció essencialment de mostres conservades en líquid. Quasi 400 registres que reconeixen unes 40 espècies, distribuïts per Catalunya, península ibèrica, illes Balears i nord d’Àfrica. Una part significativa de la col·lecció prové de recol·leccions realitzades en el curs de recerques bioespeleològiques.
-
Equinoderms (eriçons de mar, estrelles de mar, cogombres i lliris de mar)
Una col·lecció que arrenca amb donacions de la Reial Acadèmia d’Arts i Ciències de Barcelona, combinades amb el fons fundacional del Museu donat per Francesc Martorell i altres ingressos com la col·lecció de Baltasar Serradell. Les mostres conservades en alcohol provenen bàsicament de l’Estació Zoològica de Nàpols i de l’Estació de Biologia Marítima de Santander. Es conserven més de 200 lots corresponents a més de 40 espècies, bàsicament del Mediterrani.
-
Briozous (animals molsa)
El que havia estat una col·lecció residual s’ha convertit en un grup biològic destacat als fons del Museu. L’any 2013 es van ingressar les mostres de les col·leccions de recerca creades pel Dr. Mikel Zabala, Univeristat de Barcelona, i la Dra. Teresa Madurell, Institut de Ciències del Mar. Com a resultat, un centenar de mostres orgàniques i les corresponents sèries fotogràfiques permeten dotar a la col·lecció actual de briozous del Museu d’un caràcter marcat per la seva representació de la diversitat del Mediterrani. Inclou exemplars tipus.
-
Porífers (esponges)
El Museu disposa d’una representació petita encara d’esponges del Mediterrani, més algunes mostres exòtiques. Un centenar de mostres per il·lustrar la fauna mediterrània amb representació d’unes 20 espècies.
-
Platihelmints (cucs plans)
Més de 60 mostres per a poc més d’una dotzena d’espècies, la majoriaparàsites, configura l’abast d’una col·lecció alimentada sovint per ingressos d’exemplars tipus de noves espècies descrites.
-
Resta de col·leccions
La resta de col·leccions d’aquest departament constitueix un fons volumètricament més petit, però que s’està incrementant gràcies a l’ingrés de col·leccions de recerca. Un centenar més de mostres estan distribuïdes entre diversos grups zoològics: 10 fílums. Es poden esmentar les col·leccions de braquiòpodes (poc més de 50 registres) i de nematodes (uns 40 registres) com les més nombroses entre les minoritàries al Departament d’Invertebrats no-Artròpodes.
La procedència de les col·leccions d’aquest departament és molt diversa. La fracció més important del fons la constitueixen col·leccions de particulars de prestigi reconegut, mostres obtingudes per tècnics del Museu, així com llegats de projectes de recerca. El nucli principal de la col·lecció de mol·luscs, la més important del departament, s’ha format com a resultat de recerques pròpies i la incorporació de col·leccions aplegades per científics i naturalistes. El període més destacat pel nombre de mostres ingressades al museu correspon a l’activitat de l’anomenada escola catalana de malacologia durant la primera meitat del segle XX.
En l’àmbit institucional es pot destacar la donació feta per la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, com també la de l’Estació Zoològicade Nàpols (Itàlia) o la de l’Estació de Biologia Marítima de Santander (actualment Museu Marítim del Cantàbric). Al Museu també hi ha dipositat material d’estudi corresponent a tesis doctorals sobre cnidaris (coralls i meduses) i esponges.
En l’actualitat, el creixement del fons és producte, en primer lloc, de recol·leccions associades a projectes de recerca propis del departament, d’ingressos procedents de donacions d’altres investigadors i, finalment, de naturalistes que han reunit col·leccions científicament documentades.
En ocasions, també es dipositen al Museu materials procedents d’actuacions policials, intervinguts en aplicació de la legislació mediambiental
Les mostres d’invertebrats no artròpodes recol·lectades solen necessitar poca manipulació per transformar-les en mostres d’estudi. La falta d’un esquelet extern com ostenten els artròpodes o d’una epidermis amb queratina pròpia dels vertebrats impedeixen procediments de preservació basats en la conservació de l’aparença externa en sec.
La profusió de col·leccions d’organismes aquàtics o de cos tou invoca una pràctica extensa en aquest Departament a favor de la preservació en fluids com l’alcohol. Les excepcions més notables les constitueixen les conquilles de mol·luscs, terrestres o aquàtics, o els exo-esquelets de coralls i braquiòpodes.
El domini dels líquids conservants obliga a assegurar-se la màxima estabilitat de les condicions de consulta dels exemplars preservats. Una permanent cura en la inspecció de les condicions de conservació ha de controlar evaporacions sobtades, alteracions de pH, pèrdua de densitat de les solucions en alcohol, etc. Garantir l’ús científic i divulgatiu de les col·leccions, avui i demà, adreça els professionals de la conservació a un objectiu de vigilància continuada sobre els materials i les condicions de preservació amb què es mantenen les mostres.
La vigència del compromís amb les col·leccions és universal a tots els departaments de col·leccions, però en el cas de les mostres de fílums que no siguin ni cordats ni artròpodes es dóna un balanç invers: menys atenció a la preparació inicial de les mostres a canvi de moltes més prevencions sobre quins líquids són els més idonis per a cada cas i com es garanteixen rendiments de preservació i consulta a llarg termini. A més d’haver de contemplar com es preserven preparacions per a microscòpia òptica o electrònica, seccions histològiques i fotografies associades, etc