Dijous 9 d’abril el coronavirus es va cobrar la vida del que segurament ha sigut un dels primatòlegs més importants que ha donat el nostre país, a més a més d’una excel·lent persona, treballadora, alegre, imaginativa i positiva. Vaig tenir el plaer de compartir amb Fernando Peláez un projecte fascinant, la creació i primers anys de la Asociación Primatológica Española. Ara que el Museu de Ciències Naturals de Barcelona està mostrant l’exposició “Micos. Una Història de Primats” volem, d’una manera especial, retre-li homenatge i recordar la importància de la seva tasca com a primatòleg i el seu tarannà com a col·lega i amic.
Anna Omedes
Directora
Dr. Fernando Peláez del Hierro, In memoriam (1956–2020)
Fernando Peláez era un d’aquells primatòlegs que sentien la disciplina amb viva passió, sempre oferint suport entusiasta a qualsevol iniciativa relacionada amb la recerca i divulgació dels primats i el món animal en general.
La seva veu ferma i profunda –d’aquelles que només trobes entre actors, cantants i grans amants de la natura com Félix Rodríguez de la Fuente o Sir David Attenborough– arrossegava als seus alumnes, doctorands, investigadors, companys de docència, i qualsevol que l’escoltés, cap a iniciatives tan necessàries com la fundació, l’any 1993, de l’esperada Asociación Primatológica Española (APE) de la qual en va ser pare fundador i un dels seus presidents.
Llicenciat en Ciències Biològiques per la Universidad Complutense de Madrid, també es va doctorar a la mateixa universitat l’any 1983. Actualment era professor i investigador del Grup de Primatologia adscrit al Departament de Psicologia Biològica i de la Salut –Facultat de Psicologia, Universidad Autónoma de Madrid– des d’on feia recerca i docència en el terreny de l’etologia animal i, en especial, dels primats. Va participar en un gran ventall de projectes sobre el comportament de diferents espècies de primats en captivitat (per exemple, el tití de cap blanc, Sanguinus o. oedipus) però també en llibertat, com és el cas del treball de camp amb els papions del desert (Papio h. hamadryas) a Eritrea, Àfrica.
Autor de nombroses publicacions nacionals i internacionals, cal destacar el seu llibre, junt amb el Dr. Joaquim J. Veà, Etología. Bases biológicas de la conducta animal y humana (1997). Alhora, com a co-autor (amb en Carlos Gil Burmann i Susana Sánchez Rodríguez), ens va regalar un altre magnífic manual: Introducción a la Etología. El estudio comparado del comportamiento animal (2002).
La noticia del seu decés ens ha colpit, a totes i tots, quan som en el bell mig de la pandèmia global provocada per la covid-19. En Fernando no ha pogut superar les conseqüències del coronavirus. Potser és massa agosarat per part nostre, però coneixent-lo, de ben segur que ens hagués dit: “seguiu observant, investigant, publicant y divulgant sense parar”. Fernando estimava la ciència i a la gent, i esperem que, després del confinament i la pandèmia, no ens oblidem dels que, com ell, van regalar-nos i ens regalen el seu coneixement de forma tan generosa. Nosaltres seguirem endavant i sense oblidar-lo.
El condol més sincer, de tot l’equip del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, a la família, amigues i amics, i a tot primat –humà i no humà– que el conegués.