Museu de Ciències Naturals de Barcelona

Comunicació Actualitat Notícies del MuseuRecerca La cotorra de pit gris, primer animal no humà amb una empremta vocal per individu

La cotorra de pit gris, primer animal no humà amb una empremta vocal per individu

4 octubre 2023

Les cotorres de pit gris (Myiopsitta monachus)  emeten crides per tal que els membres del seu grup les puguin reconèixer individualment. Aquest és el resultat d’un estudi realitzat per Max Planck Institute of Animal Behavior  (MPI-AB) i el Museu de Ciències Naturals de Barcelona (MCNB) que acaba de publicar-se a la revista Royal Society Open Science.

Les cotorres i els lloros són conversadors excepcionals. Poden aprendre  un repertori vocal gairebé il·limitat durant tota la seva vida i, alhora, emetre crides per tal que els membres del seu estol o bandada els puguin reconèixer individualment. Aquest fet planteja la qüestió de com és possible que les seves crides puguin ser tan variables (canvi de to, timbre, volum…) i alhora identificables de manera única. Aquest estudi podria tenir la resposta: els individus tenen un to de veu únic, conegut com a petjada vocal, semblant al dels humans. Aquesta troballa en una cotorra en llibertat planteja la possibilitat que una empremta de veu també pugui ser present en altres espècies vocalment flexibles, com els dofins i els ratpenats.

“Té sentit que les cotorres tinguin una petjada de veu subjacent”, diu Simeon Smeele, primer autor de l’article, del Max Planck. “És una solució elegant per a una au que canvia dinàmicament les crides però encara necessita ser reconeguda individualment en una bandada molt sorollosa”.

Els humans tenim repertoris vocals complexos i flexibles, però encara ens podem reconèixer només amb la veu. Això és degut a que els humans tenim una empremta de veu: el nostre tracte vocal deixa una firma única en el to de la nostra veu en tot el que diem.

Altres animals socials també utilitzen senyals vocals per ser reconeguts. Algunes aus, els ratpenats i els dofins, per exemple, emeten una “crida de contacte” que permet reconèixer els diferents individus encara que això només passa en aquest tipus de crida, no en tot el seu repertori vocal. Fins ara, per tant, no hi ha evidència que els animals tinguin firmes úniques que marquin totes les crides realitzades per un individu. En altres paraules, gairebé cap animal no té una empremta de veu.

Això va sorprendre Smeele, investigador doctoral de l’MPI-AB que estudia com els lloros utilitzen les seves habilitats vocals excepcionals per socialitzar-se en grups grans. Igual que els humans, els lloros i les cotorres usen la seva llengua i la seva boca per modular les crides, la qual cosa vol dir que “els seus grunyits i xiscles sonen molt més humans que el xiulet net d’un ocell cantor”, diu. A més, igual que els humans, els lloros viuen en grans grups dinàmics on “podria haver desenes d’ocells vocalitzant alhora”, segueix Smeele. “Necessiten una manera de fer un seguiment de quin individu emet aquell so”.

Smeele es va preguntar si les cotorres, en posseir l’anatomia adequada i la necessitat d’una vida social complexa, també podrien haver desenvolupat empremtes de veu. Per esbrinar-ho, va viatjar a Barcelona, ​​on hi ha la major població de cotorres marcades individualment en llibertat. Les cotorres són una espècie invasora que pul·lula pels parcs de la ciutat en estols de centenars d’aus. Un programa de seguiment dirigit pel Museu de Ciències Naturals de Barcelona ha estat marcant les cotorres durant 20 anys, i fins ara s’han identificat 3.000 individus, una gran ajuda per a Smeele i el seu estudi sobre el reconeixement de la petjada de veu.

Armats amb micròfons de canó, Smeele i els seus col·legues van gravar les crides de centenars d’individus fins a recopilar més de 5.000 vocalitzacions en total. Això converteix aquest estudi en l’estudi vocal de cotorres en llibertat marcades individualment més important realitzat mai. És important destacar que Smeele va tornar a gravar els mateixos individus al llarg de dos anys, cosa que va revelar com eren d’estables les crides al llarg del temps.

Els investigadors van utilitzar un conjunt de models per detectar com n’eren de  reconeixibles els individus dins de cadascun dels cinc tipus de crides característiques d’aquesta espècie. Sorprenentment, van trobar una alta variabilitat en el que es coneix com a “crida de contacte” que les aus emeten per transmetre la seva identitat. Això va anul·lar una suposició assumida des de fa temps que les “crides de contacte” contenen un senyal individual estable i va suggerir que les cotorres estan usant alguna cosa més per al seu reconeixement individual.

Per testar les empremtes de veu, Smeele va recórrer a un model d’aprenentatge automàtic àmpliament utilitzat en el reconeixement de la veu humana, que detecta la identitat del parlant utilitzant el to de la seva veu. Van entrenar el model perquè reconegués les crides individuals de les cotorres classificades com a “tonals”. Quan es va entrenar el model amb un individu, van provar si el model podia detectar el mateix individu a partir d’un conjunt diferent de crides que es van classificar com a “grunyits”. El model va proporcionar evidències que les cotorres tenen una empremta de veu, que segons Smeele “podria permetre que els individus es reconeguin entre si gràcies a la seva empremta vocal”.

Els autors adverteixen que l’evidència està en fase preliminar: “Abans que puguem parlar d’una petjada de veu veritable, hem de confirmar que el model pot repetir aquest resultat quan s’entrena amb més dades de més individus i que els ocells reconeguin el timbre en les vocalitzacions”, diu Smeele.

L’equip de Barcelona complementarà els experiments i les anàlisis futures amb un estudi ecològic, marcant les cotorres amb dispositius GPS per determinar quants individus se superposen a les seves àrees de deambulació. “Això pot proporcionar informació sobre la notable capacitat de l’espècie per discriminar entre crides de diferents individus”, comenta Joan Carles Senar, cap de recerca del Museu de Ciències Naturals de Barcelona.

Si les cotorres tenen una empremta de veu, Smeele apunta que això donaria una resposta a la pregunta de com les cotorres i els lloros poden ser tan flexibles vocalment i sociables al mateix temps. Les implicacions també anirien més enllà dels lloros i les cotorres: “Espero que aquesta troballa impulsi més estudis per descobrir empremtes de veu en altres animals socials que poden modificar de manera flexible la seva vocalització, com els dofins i els ratpenats”, conclou.

 

Article de referència:

Smeele SQ, Senar JC, Aplin LM, McElreath MB. 2023 Evidence for vocal signatures and voice-prints in a wild parrot. R.Soc. Open Sci. 10: 230835.
https://doi.org/10.1098/rsos.230835