L’Exposició Internacional de 1929 va oferir la primera gran oportunitat d’afrontar el repte d’integrar Montjuïc en la trama urbana de Barcelona. Es tractava de transformar la muntanya en un gran parc urbà, el segon després de la Ciutadella, capaç d’acollir les principals instal·lacions i equipaments culturals de Catalunya. Per a la gran exposició es van iniciar alguns dels jardins més notables que, encara avui, formen part del patrimoni verd de la ciutat.
Exposició Internacional de Barcelona Vista aèria de la instal•lació dels ramaders del Regne. Foto de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Francesc Cambó va encarregar a J. C. N. Forestier el disseny dels jardins que havien d’envoltar l’Exposició. La influència de Forestier en la jardineria barcelonina va ser molt important. Li devem el disseny d’alguns dels millors jardins de la ciutat, la introducció de nombroses espècies noves –entre les quals destaquen la tipuana (Tipuana tipu), el bellaombra (Phytolacca dioica), la xicranda (Jacaranda ovalifolia) i l’eritrina de Bentham (Erythrina falcata)– i la formació, a través de seu deixeble Nicolau M. Rubió i Tudurí, d’una notable escola de paisatgisme i jardineria.
Amb l’empenta de l’Exposició es va encarregar a Pius Font i Quer la construcció d’un jardí botànic. L’any 1930, amb més voluntat que diners, Font i Quer va començar a reunir una col·lecció notable de plantes endèmiques i rares obtingudes especialment a la península Ibèrica, a les illes Balears i al Marroc.
L’any 1940, Antoni de Bolòs es va fer càrrec de la direcció del Jardí i hi va incorporar noves col·leccions de plantes dels Pirineus i de les illes Balears. El mateix any s’hi va traslladar l’Institut Botànic, que gràcies a Font i Quer i a la Junta Municipal de Museus de Ciències Naturals, acollia ja aleshores els principals herbaris i la millor biblioteca especialitzada en botànica de Catalunya.
La inauguració del Jardí Botànic Històric va ser el 17 de juliol de 1941. Malgrat totes les dificultats, s’hi van conrear algunes de les plantes més rares de la flora nord-africana i peninsular. Gràcies a la seva activitat es va poder salvar de l’extinció la lisimàquia menorquina, actualment cultivada en nombrosos jardins botànics i reintroduïda a les seves poblacions naturals l’any 1954, quan Antoni de Bolòs va iniciar i publicar la primera replantació peninsular d’una espècie extingida.
La necessitat de construir accessos per als nous equipaments olímpics, l’any 1986, va afectar seriosament l’estabilitat de les parets verticals del jardí i en va comportar el tancament. Un cop executats els corresponents treballs de restauració i consolidació, es va obrir novament al públic (només el sector del Sot de l’Estany), el mes d’octubre de 2003, i des de novembre de 2004 l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) en gestiona el manteniment integral. Avui, al cap de més de setanta anys de ser plantat, el Jardí Botànic Històric ofereix una agraïda resposta a l’encert de la seva creació: un conjunt vegetal de dimensions i qualitats excepcionals.