Quan visiteu el Museu de Ciències Naturals de Barcelona –seu Fòrum–, una mica abans d’entrar a l’exposició permanent «Planeta Vida», us trobareu amb un mur molt especial. És l’homenatge que el museu ha volgut dedicar a les científiques i científics que, amb el seu esforç i dedicació, han permès que coneguem molt millor el Cosmos que ens envolta… l’apassionant món de la Història Natural.
Per suposat que no hi són tots ni totes. En primer lloc, perquè el llistat comprèn des del naixement de la ciència fins a l’actualitat. Conseqüentment, haguessin calgut totes les parets del museu, més les de tots els museus del món –i faríem curt–, per mirar d’incloure a la totalitat dels curiosos i aventurers de les ciències naturals. En segon lloc, perquè –malgrat s’ha fet una exhaustiva feina de recerca i documentació–, és inevitable que potser s’hagin escapat noms de referència que encara desconeixem. Penseu que, en els annals de la ciència, transcendeixen els personatges que van tenir la sort de divulgar o ser divulgats; d’altres han quedat, i segurament romandran per sempre, en l’anonimat tot i haver esdevingut peces claus del coneixement a la seva època. Només cal pensar, per exemple, en les moltíssimes obres que –a l’Antiguitat– es van cremar amb la destrucció de la gran Biblioteca d’Alexandria; o en les persecucions, judicis populars i tortures que van patir un bon grapat de pioners i pioneres. Sense anar més lluny, les anomenades bruixes i metzineres executades a la foguera, o que van morir a les presons en els temps de la Inquisició, foren veritables precursores del naturalisme modern: posseïren grans coneixements sobre les plantes, la fisiologia animal o l’anatomia humana. Alhora, el fanatisme polític i religiós, així com els ideòlegs i intel·lectuals al servei d’estats autoritaris, van eclipsar moltes teories i hipòtesis d’aquells científics que, precisament, posaven en perill la identitat i privilegis de l’elit. Algunes i alguns, sortosament, van acabar transcendint (Hipàtia, Nicolàs Copèrnic, Galileu Galilei, Charles R. Darwin…), però l’existència d’altres va perdre’s en el difús camí de la Història.
Una altra raó que justifica que no hi siguin ni tots ni totes es deu a la necessitat de cercar criteris capaços de delimitar un llistat que, com hem esmentat en els dos punts anteriors, podria haver esdevingut tan llarguíssim com inabastable. I un criteri fou centrar-se en científiques i científics que, dissortadament, ja ens han deixat. Efectivament, sempre és un cop dur quan perdem a un paladí de la ciència; les mentores i els mestres que ens han format i inspirat. En aquest sentit, en el procés d’elaboració, disseny i plasmació física del projecte «Científiques i Científics», vàrem assabentar-nos de la defunció d’algunes figures que potser trobareu a faltar en el mur. Al Museu no ens oblidem d’elles ni d’ells, i més endavant tindran llur lloc; és el cas, per exemple, del físic, museògraf i divulgador científic Jorge Wagensberg.
En definitiva, s’haurà fet millor o pitjor –les seleccions sempre comporten el perill de no satisfer a tothom–, però, en el moment de dur a terme el mur d’homenatge «Científiques i Científics», des del Museu es tenia molt clar que s’havia de treballar seguint una sèrie de premisses que trobareu recollides en la cita que acompanya al llistat:
LA CIÈNCIA NO SAP DE GÈNERES NI FRONTERES.
CIENTÍFIQUES I CIENTÍFICS D’ARREU
FAN QUE LA CIÈNCIA ESDEVINGUI PART DEL NOSTRE PATRIMONI.
Què vol dir això? Doncs que, en tot moment, s’havia de redactar un llistat on tant dones com homes quedessin reflectits. És impressionant observar com, al llarg de la feina de documentació, a la bibliografia consultada, però també en els reculls de científics elaborats per prestigioses institucions –i fora d’unes poques excepcions–, la presència de noms de dones és ridícul en comparació al d’homes. Això obeeix a dues explicacions. D’una banda, les dificultats que, sobretot en èpoques passades, van patir les dones per accedir des dels estudis més bàsics a les carreres universitàries. O, fins i tot, un cop superats aquest obstacles, les poques possibilitats que van tenir d’accedir a les acadèmies i institucions, o de poder divulgar els seus descobriments i avenços amb un nom propi. Alguns d’aquests impediments s’han perpetuat fins a l’actualitat, però, fent una cerca profunditzada, ens veiem amb cor de dir que s’han rescatat a moltes d’elles de l’oblit.
D’una altra banda, s’han volgut traspassar les fronteres més locals –un vici que forma part de l’etnocentrisme present en la majoria de pobles– per tal de cercar científiques i científics originaris de tots els indrets del planeta. La ciència, sortosament, no sap de fronteres. No cal mirar-se el melic de forma constant, ni caure en el xovinisme més ridícul. Amb dificultats –precisament degut a la focalització de la ciència en l’anomenat món Occidental–, però s’ha aconseguit que la descoberta de la Història Natural, a nivell internacional, quedi representada en un llistat aleatori on no es segueix cap ordre alfabètic ni cronològic, sinó que, a semblança dels mecanismes de l’Evolució de la Vida, és producte de l’atzar.
Finalment, no voldríem tancar aquest article sense esmentar dos punts més. En primer lloc, i pel que fa als criteris de cerca, no únicament s’ha buscat en el si de les disciplines científiques que, a priori, podríem considerar com més “típiques” de la Història Natural: zoologia, geologia, botànica, paleontologia, cosmologia, genètica, etcètera. També s’han cercat personatges que, amb el seu treball, van contribuir a un millor coneixement del que ens envolta, i del que som: inventors, matemàtiques, físics, exploradores, filòsofs, arqueòlogues…. No hem d’oblidar que l’ésser humà forma part de la natura. «Som Natura» (el títol de l’exposició temporal que ara ofereix el Museu a la ciutadania).
En segon lloc, recordar que la ciència, i tots els científics i científiques que la construeixen, formen part del nostre patrimoni cultural. La ciència també és cultura. No hem de deixar mai que es perdi ni destrueixi. En aquest sentit, i en relació al llistat «Científiques i Científics», volem destacar a quatre persones que –en diferents etapes del Museu– van fer possible que avui, el Museu de Ciències Naturals de Barcelona, evolucioni i continuï el seu camí: Francesc Martorell i Peña, Francesc Español, Roser Nos i Julio Gómez-Alba. Precisament, ha estat la col·laboració de tot l’equip del museu, el que ha fet possible elaborar aquest sentit i especial homenatge a les CIENTÍFIQUES i els CIENTÍFICS que avui ens segueixen inspirant i empenyent. Gràcies!
Jordi Serrallonga
Arqueòleg, naturalista i explorador
Col·laborador del Museu de Ciències Naturals de Barcelona
Professor de la Universitat Oberta de Catalunya