Una nova recerca publicada avui a la revista Nature, codirigida per Carles Lalueza-Fox, director del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, ofereix una nova i inesperada visió d’una de les cultures marítimes més influents de la història.
Un equip internacional d’investigadors, coliderat per Carles Lalueza-Fox, director del Museu, ha estudiat el genoma de 210 individus i ha revelat que les ciutats fenícies de la costa oriental del Mediterrani no mantenien una relació genètica estreta amb les poblacions púniques, originades a partir de l’expansió dels primers per la Mediterrània central i occidental, malgrat les seves profundes connexions culturals, econòmiques i lingüístiques.
La cultura fenícia va sorgir a les ciutats-estat de l’edat del bronze al Llevant, on avui dia hi ha, entre d’altres, Líban i Síria, desenvolupant innovacions transcendentals com el primer alfabet, origen de molts sistemes d’escriptura actuals. De la mateixa manera, ja a inicis del primer mil·lenni aC, aquestes ciutats havien establert una extensa xarxa comercial marítima que arribava fins a la península ibèrica, difonent la seva cultura, religió i llengua per tota la Mediterrània central i occidental.
Al segle VI aC, Cartago —situada a l’actual Tunísia— va esdevenir un dels principals centres d’influència fenícia i totes les comunitats que hi estaven associades van passar a ser conegudes com a “púniques”. L’imperi cartaginès va deixar una empremta profunda en la història, especialment per les tres “guerres púniques” amb la República Romana, incloent-hi la famosa campanya del general Anníbal a través dels Alps.
Ara, un nou estudi ha emprat tècniques d’ADN antic per caracteritzar l’ascendència d’aquests pobles púnics i buscar vincles genètics entre ells i els fenicis, dels quals provenien i amb els quals compartien cultura i llengua. Això ha estat possible mitjançant la seqüenciació i l’anàlisi d’una gran mostra de genomes de restes humanes enterrades en 14 jaciments arqueològics fenicis i púnics que abasten la península, el Llevant, el nord d’Àfrica, i les illes de Sicília, Sardenya i Eivissa.
Per a sorpresa dels investigadors, els resultats han revelat que les poblacions fenícies originàries del Llevant tenien una aportació genètica directa pràcticament inexistent a les poblacions púniques de la Mediterrània central i occidental. Això proporciona una nova perspectiva sobre com es va estendre la cultura fenícia, no a través de la migració massiva a gran escala, sinó mitjançant un procés dinàmic de transmissió i assimilació cultural. Contrasta amb el cas dels grecs, amb qui competien com a rivals econòmics i ideològics i les colònies dels quals eren trasplantaments de les poblacions del mar Egeu, amb una barreja mínima amb les comunitats indígenes que ocupaven.
“Observem que el perfil genètic d el món púnic era extraordinàriament heterogeni”, diu David Reich, professor de Genètica i Biologia Evolutiva Humana a Harvard que també ha codirigit el treball. “Les persones de cada lloc tenien una gran variabilitat en la seva ascendència, amb la major part de la font genètica provenint del habitants contemporanis de Sicília i l’Egeu, i moltes d’elles amb una forta ascendència del nord d’Àfrica”.
Per tant, els resultats subratllen la naturalesa cosmopolita del món púnic. “Les xarxes genètiques mediterrànies indiquen que la barreja dels púnics amb les poblacions locals va ser fonamental per configurar aquestes comunitats”, afirma Carles Lalueza-Fox, també investigador de l’Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-UPF). “Fins i tot hem trobat un parell de parents propers, aproximadament cosins segons, enterrats a banda i banda de la Mediterrània, un al nord d’Àfrica i l’altre a Sicília”.
Aquestes troballes reforcen la idea que les antigues societats mediterrànies estaven profundament interconnectades, amb persones que es mesclaven i es desplaçaven a través de grans distàncies geogràfiques. A més, l’estudi posa de manifest el poder de les tècniques d’anàlisi de l’ADN antic per oferir una nova comprensió sobre l’ascendència i la mobilitat de les poblacions històriques, com els fenicis i els púnics, per a les quals els registres directes són relativament escassos i provinents gairebé exclusivament dels seus rivals i enemics grecs i romans.
- Article de referència:
Punic people were genetically diverse with almost no Levantine ancestors. Ringbauer H, Salman-Minkov A, Regev D, [64 autors], Lalueza-Fox C, Gronau I & Reich D. Nature. 2025 Feb;
https://doi.org/10.1038/s41586-025-08913-3