- Un equip coliderat per l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE:CSIC-UPF) en el que hi participa Carles Lalueza, director del Museu, i la Universitat de Harvard ha recuperat i analitzat el genoma antic de 146 persones que van habitar la península balcànica durant el primer mil·lenni.
- La història genètica revela els Balcans com una regió fronterera de l’antiga Roma tan cosmopolita com el centre imperial.
- La investigació descobreix que la migració eslava que va arribar als Balcans a partir del segle VI representa entre el 30% i el 60% de l’ascendència dels pobles balcànics en l’actualitat.
Un estudi liderat per l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE), centre mixt del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i per la Universitat de Harvard, i participat per la Universitat del País Basc (UPV/EHU), la Universitat de Western Ontario i la Universitat de la Rioja (UR), reconstrueix per primera vegada la història genòmica del primer mil·lenni de la Península Balcànica. Per això, l’equip ha recuperat i analitzat el genoma antic de 146 persones que van habitar les actuals Croàcia i Sèrbia durant aquest període. El treball, publicat a la prestigiosa revista Cell, revela els Balcans com una frontera global i cosmopolita de l’Imperi Romà i reconstrueix l’arribada dels pobles eslaus a aquesta regió.
Per primera vegada, l’equip ha identificat tres individus d’origen africà que van viure als Balcans sota el domini imperial de Roma. D’altra banda, la investigació corrobora que la migració dels pobles eslaus a partir del segle VI va representar un dels canvis demogràfics permanents més grans a tot Europa, la influència cultural del qual perdura fins als nostres dies.
L’Imperi Romà va transformar els Balcans en una regió global
La República Romana primer i l’Imperi Romà després van incorporar els Balcans i van convertir aquesta regió fronterera en una cruïlla de comunicacions i un gresol de cultures. Així ho confirma l’estudi, que revela que la vitalitat econòmica de l’imperi va atreure immigrants de llocs llunyans fins a aquesta regió.
A través de l’anàlisi d’ADN antic, l’equip ha pogut identificar que, durant el domini romà de la regió, hi va haver una gran aportació demogràfica provinent de la península Anatòlica (localitzada a l’actual Turquia) que va deixar empremta genètica a les poblacions balcàniques. Tot i això, no s’observa rastre d’ascendència itàlica en els genomes analitzats. “Aquestes poblacions vingudes de l’est es van integrar totalment a la societat local dels Balcans. A Viminacium, per exemple (una de les principals ciutats dels romans, localitzada a l’actual Sèrbia), trobem un sarcòfag excepcionalment ric on van ser enterrats un home d’ascendència local i una dona d’ascendència anatòlica”, comenta Íñigo Olalde, investigador Ikerbasque de la Universitat del País Basc (UPV/EHU) i anteriorment investigador “La Caixa Junior Leader” al grup de Paleogenòmica de l’IBE.
L’equip també ha revelat la mobilitat esporàdica de llarga distància de tres individus d’ascendència africana a la península Balcànica durant el domini imperial. Un era un adolescent l’origen genètic del qual radica a la regió de l’actual Sudan, fora dels límits de l’antic Imperi. “D’acord amb l’anàlisi isotòpic de les arrels de les dents, en la infantesa va tenir una dieta marina molt diferent de la de la resta d’individus analitzats”, comenta Carles Lalueza-Fox, investigador principal de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE) i director del Museu de Ciències Naturals de Barcelona (MCNB).
A més, va ser enterrat amb un llum d’oli que representa una iconografia de l’àliga relacionada amb Júpiter, un dels déus més importants per als romans. “L’anàlisi arqueològica del seu enterrament revela que va poder formar part de les forces militars romanes, i per tant estaríem parlant d’un immigrant que va viatjar des de molt lluny als Balcans del segle II d.C.”, apunta Lalueza-Fox. “Això ens mostra un Imperi Romà divers i cosmopolita, que acollia poblacions molt més enllà del continent europeu”.
L’Imperi Romà va acollir poblacions bàrbares molt abans de la caiguda
L’estudi ha identificat alguns individus d’ascendència del Nord d’Europa i de les estepes que van habitar la Península Balcànica durant el segle III, en plena ocupació romana. L’anàlisi antropològica dels seus cranis revela que alguns d’ells van ser artificialment deformats, un costum propi d’algunes poblacions de les estepes i dels huns, sovint anomenats “bàrbars”.
Crani deformant datat cap al segle IV de l’Era Comuna (E.C.), atribuït a un individu de les estepes. Originalment etiquetat pels arqueòlegs com a possible Gèpid o Got (els Huns també practicaven la deformació cranial). Crèdit: Carles Lalueza-Fox.
Aquests resultats donen suport a les investigacions històriques i arqueològiques i mostren la presència d’individus provinents de fora de les fronteres de l’Imperi, més enllà del Danubi, molt de temps abans de la caiguda de l’Imperi occidental.
“Les fronteres de l’Imperi eren molt més difuses que les fronteres dels estats nació actuals. El Danubi servia com a límit geogràfic de l’Imperi però actuava com a via de comunicació i era molt permeable al moviment de persones”, comenta Pablo Carrión, investigador de l’IBE i co-primer autor de l’estudi.
Les poblacions eslaves van canviar la demografia de la regió balcànica
Després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident, especialment a partir del segle VI, l’estudi revela l’arribada a gran escala als Balcans d’individus genèticament similars a les poblacions modernes de parla eslava d’Europa de l’Est. La seva petjada genètica representa entre el 30 i el 60% de l’ascendència dels pobles balcànics actuals, fet que suposa un dels canvis demogràfics permanents més grans a qualsevol lloc d’Europa durant al període de les Grans Migracions.
Tot i que l’estudi detecta l’arribada esporàdica d’individus procedents de l’Est d’Europa en períodes anteriors, és a partir del segle VI quan s’observa una forta onada migratòria. “Segons les nostres anàlisis d’ADN antic, aquesta arribada de poblacions de parla eslava als Balcans va tenir lloc al llarg de diverses generacions i va involucrar grups familiars complets que incloïen homes i dones”, explica Carrión.
Representació del Grup genètic dels Balcans del primer mil•lenni de l’Era Comuna (E.C.). Crèdit a: Pablo Carrión & Iñigo Olalde.
L’estudi també identifica que l’establiment de les poblacions eslaves als Balcans va ser més gran al nord, amb una contribució genètica d’entre el 50% i el 60% a l’actual Sèrbia, i gradualment menor cap al sud, amb entre un 30 i un 40% de representació genètica a la Grècia continental i fins a un 20% a les illes de l’Egeu. “El seu llegat genètic és visible no només en poblacions balcàniques actuals de parla eslava, sinó també en altres grups que inclouen regions on actualment no es parlen llengües eslaves, com Romania i Grècia”, puntualitza David Reich, investigador de la Universitat de Harvard al laboratori on es va dur a terme la recuperació i la seqüenciació de l’ADN antic.
Coordinació i cooperació per reescriure la història dels Balcans
La guerra de Iugoslàvia el 1991 va provocar la separació dels pobles balcànics als diferents països que conformen la regió avui dia i les seves conseqüències perduren actualment. Tot i això, investigadors de tota la regió han col·laborat en l’estudi. “A l’estudi han estat col·laborant investigadors croats i serbis. Es tracta d’un gran exemple de cooperació, tenint en compte la història recent de la península balcànica. Alhora, aquest tipus de treballs són un exemple de com dades genòmiques objectives poden contribuir a deixar enrere problemes socials i polítics lligats a identitats col·lectives que han estat basades en narracions èpiques del passat”, comenta Lalueza-Fox.
L’equip va elaborar una base de dades genètica de la població Sèrbia de novo, per tal de poder reconstruir la història dels Balcans. “Ens vam trobar amb la situació que no existia una base de dades genòmica de la població sèrbia actual. Per construir-la i utilitzar-la com a referència comparativa en aquest estudi, vam haver de buscar persones que s’autodenominaven com a sèrbies sobre la base de determinats trets culturals compartits, encara que visquessin en altres països com Montenegro o Macedònia del Nord”, comenta Miodrag Grbic, professor de la Universitat de Western Ontario i professor visitant a la Universitat de La Rioja.
Tot i la qüestió identitària, marcada per la història més recent dels Balcans, els genomes dels croats i serbis analitzats parlen d’una herència compartida en la mateixa mesura entre les poblacions eslaves i les poblacions del mediterrani.
“Creiem que l’anàlisi de l’ADN antic pot contribuir, juntament amb les dades arqueològiques i els registres històrics, a la reconstrucció de la història dels pobles balcànics i la formació dels anomenats pobles eslaus del sud d’Europa”, apunta Lalueza-Fox.
“La imatge que sorgeix no és de divisió, sinó d’història compartida. Les persones que a l’Edat del Ferro habitaven la regió dels Balcans es van veure afectades de manera semblant per les migracions durant l’època de l’Imperi Romà i per les migracions eslaves més endavant. Juntes, aquestes influències van donar com a resultat el perfil genètic dels Balcans moderns, independentment de les fronteres nacionals”, conclou Grbic.
Aricle referenciat: Olalde et al. (2023). A genetic history of the Balkans from Roman frontier to Slavic migrations. Cell, 186(25), 5472-5485.E9. https://doi.org/10.1016/j.cell.2023.10.018