Un estudi pioner compara la genètica dels pardals comuns actuals amb exemplars de principis del segle XX i detecta els primers símptomes d’aïllament entre les diferents poblacions a Catalunya, especialment en àrees urbanes, malgrat mantenir la seva diversitat genètica.
El pardal comú (Passer domesticus), està patint un procés de fragmentació silenciosa en les seves poblacions de l’àrea mediterrània. Tot i que de moment l’espècie manté intacta la seva riquesa genètica global, la pressió humana i la pèrdua de “ponts” ecològics han començat a aïllar unes poblacions de les altres.
Aquesta és la principal conclusió d’un estudi publicat a la revista científica Conservation Genetics, liderat pel Museu de Ciències Naturals de Barcelona i l’Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBio) de la Universitat de Barcelona (UB), entre d’altres institucions. La investigació destaca per haver seqüenciat l’ADN d’exemplars històrics del Museu recol·lectats entre 1919 i 1950 a Catalunya, utilitzant-los com un “mirall temporal” per comparar-los amb les seves poblacions actuals distribuïdes al llarg d’un gradient urbà i agrícola.
Un tresor genètic amagat als calaixos del Museu
“Aquestes mostres històriques ens proporcionen una línia base fiable per a comparacions amb el present, permetent-nos detectar canvis temporals en l’estructura poblacional que serien molt difícils d’identificar fent servir només dades actuals”, explica Javier Quesada, conservador de vertebrats del Museu i un dels autors de l’estudi.
Javier Quesada, conservador de vertebrats del Museu estudiant un dels exemplars històrics de pardals del Museu.
L’extracció d’ADN d’aquests exemplars, però, no és senzilla. El material genètic conservat en pells i peces taxidermitzades sol estar molt degradat, ja que durant dècades aquestes col·leccions es van conservar pensant en la seva integritat morfològica i no en la preservació del seu material genètic. En aquest cas, els investigadors van haver d’extreure petites mostres de la pell de les potes dels exemplars i adaptar els protocols de laboratori, allargant els processos de digestió dels teixits, per obtenir prou ADN per a l’anàlisi.
Una fragmentació que encara no s’havia detectat
Amb aquesta eina genètica a la mà, els investigadors van poder comparar les poblacions actuals amb la “fotografia” del passat. Els resultats revelen un canvi dràstic en l’estructura de l’espècie. Mentre que les poblacions històriques eren genèticament homogènies —cosa que demostra una alta connectivitat regional fa cent anys—, els pardals actuals mostren un increment notable en la seva estructuració genètica i símptomes incipients d’endogàmia. Això se suma als declivis detectats en les poblacions actuals, especialment a les zones urbanes.
Aquest fenomen s’atribueix a un procés de fragmentació en què la pèrdua de petites colònies intermèdies actua com una barrera invisible, impedint que els pardals es barregin entre si a causa del seu comportament sedentari. Els investigadors alerten que ja s’han detectat “colls d’ampolla” demogràfics localitzats, especialment en entorns urbans intensificats com l’àrea metropolitana de Barcelona.
“El que resulta més revelador és que aquesta fragmentació encara no s’havia detectat perquè la diversitat genètica global de l’espècie es manté alta: els pardals actuals encara conserven la riquesa d’una població antiga molt més connectada”, explica Rocío Pérez-Portela, investigadora de l’IRBio-UB i co-autora de l’estudi.
Una finestra d’oportunitat per actuar
Els problemes de connectivitat detectats avui podrien traduir-se en una pèrdua real i visible de diversitat genètica d’aquí a uns anys. L’aïllament de les poblacions de pardals pot fer que cada cop tinguin menys capacitat per adaptar-se a futurs canvis ambientals i, a la llarga, això podria fer-les més vulnerables a malalties, sequeres o altres pressions ecològiques derivades de l’escalfament global, augmentant el risc que algunes colònies, o finalment l’espècie, acabin desapareixent del tot.
De moment, encara hi som a temps. Si es restaura la connectivitat del paisatge —mitjançant zones periurbanes i espais verds connectors— encara es pot evitar que el deteriorament genètic no tingui marxa enrere.
Desbloquejar tot el valor científic de les col·leccions
Aquest treball posa de manifest el potencial encara per explotar de les col·leccions científiques històriques: milions d’exemplars arreu del món —més de 2 milions d’animals només al Museu de Ciències Naturals de Barcelona— guarden informació genètica sobre poblacions i èpoques de les quals, d’altra manera, no en sabríem res. Desenvolupar i perfeccionar tècniques per recuperar aquest ADN degradat és clau per poder establir aquestes línies base de conservació en moltes altres espècies.
Per sort, la museòmica actual ja té en compte aquesta necessitat. Quan s’incorporen nous exemplars a les col·leccions de ciències naturals, ja no només es preparen pells, ossos o plomes. També es guarden mostres de teixit en condicions òptimes per a la conservació del seu ADN. Aquestes mostres es dipositen en criomuseus o biobancs, com el que el Museu de Ciències Naturals de Barcelona té en marxa i que ja compta amb mostres de més de 7.500 espècimens de 1.000 espècies diferents.
Artícle de referència:
Quesada, J., Martín-Huete, M., Oliver, J., Calderón-Llobera, J., López-Rey, J.R., Wangensteen, O.S., Riyahi, S. & Pérez-Portela, R. Historical and contemporary genetic structure reveals recent fragmentation without loss of diversity in Mediterranean House Sparrow populations. Conserv Genet 27, 73 (2026). https://doi.org/10.1007/s10592-026-01794-7