El Jardí Botànic vol mostrar la gran similitud dels paisatges californians, xilens, sud-africans i australians amb els de la conca mediterrània mitjançant una àmplia representació d’espècies vegetals de clima mediterrani.
Seguint l’itinerari principal o endinsant-se per la capriciosa xarxa de camins es descobreixen les plantes més característiques dels principals paisatges vegetals mediterranis. Una observació acurada permet comprovar les similituds i les diferències que presenten i, alhora, descobrir alguns trets morfològics comuns a moltes plantes adaptades al clima mediterrani. Qualsevol època de l’any és bona per visitar el Jardí, però la seva vegetació respon a les condicions marcades pels cicles estacionals.
Visita virtual pel Jardí:
A l’estiu ofereix una imatge general d’aridesa i sequedat. Només els arbres amb arrels fondes poden disposar de l’aigua que els permet continuar la seva activitat. Els petits arbusts i les nombrosíssimes mates, dominants a les regions mediterrànies, es desprenen de branques i fulles per tal de reduir les pèrdues d’aigua. L’activitat només torna després de les primeres pluges de la tardor. Aleshores desperten nombroses bulboses, germinen les plantes anuals i, de moltes plantes arbustives, en broten noves fulles que els permetran aprofitar les pluges de l’hivern. La vegetació conforma un paisatge més verd i vigorós. L’hivern sol ser un període de repòs per a les parts aèries de les plantes a causa de les baixes temperatures, mentre que sota terra creixen les arrels esperant l’arribada de les pluges de la primavera. En aquesta darrera estació floreixen la major part de les plantes mediterrànies. El Jardí esdevé llavors un espectacle de colors que, a més, convida els animals a acostar-se a les plantes i a pol·linitzar-les.
-
Austràlia
La regió mediterrània australiana, amb 700.000 km², és la segona en extensió (representa una mica més del 20 per cent del bioma). La formen dos sectors separats situats al sud-oest i al sud del continent. S’hi coneixen unes 8.000 espècies, el 75 per cent de les quals són endemismes. El clima és mediterrani amb una certa influència tropical a causa de la proximitat dels monsons oceànics, per la qual cosa la sequera estival no és tan rigorosa com a casa nostra. Malgrat això, la freqüència dels incendis és alta i els sòls són molt pobres en nutrients.
A la zona australiana del Jardí, a més de la flora mediterrània característica també es cultiven plantes de la flora temperada del sud-oest del continent (estats de Victòria i Nova Gal·les del Sud). Tant la flora arbòria com l’arbustiva són dominades per un gran nombre d’espècies de poques famílies, com les mimoses (Acacia), les mirtàcies (Eucalyptus, Melaleuca, Callistemon) i les proteàcies (Hakea, Banksia, Grevillea).
També hi són presents altres espècies d’arbres de notable singularitat i primitivisme, que es caracteritzen per mostrar un port homogeni durant el seu creixement:
- Xantorreas o herbes arborescents amb les fulles molt estretes i gens carnoses, sorprenentment adaptades als incendis.
- Casuarinas i coníferes del grup dels xiprers (gènere Callitris).
-
Sud-àfrica
L’àrea mediterrània sud-africana és la més petita de totes i representa només el 3 per cent del bioma. S’hi coneixen unes 8.550 espècies, el 68 per cent de les quals són endemismes. La pluja es concentra a l’estació freda i no és mai gaire abundant. D’altra banda, la influència estival dels monsons tropicals fa que no hi hagi cap època totalment seca. La diversitat dels sòls, el clima i el relleu, juntament amb l’aïllament geogràfic i la recurrència dels incendis, ha determinat una diversitat molt alta i que la proporció d’espècies endèmiques i rares sigui, juntament amb la del sud-oest d’Austràlia, la més elevada de les àrees mediterrànies i una de les més riques del món.
-
Califòrnia
L’àrea mediterrània de Califòrnia ocupa una estreta franja costanera compresa entre el cap Blanco, als Estats Units, i Punta Baja, a Mèxic, el centre de la qual correspon aproximadament a San Francisco. En direcció est, la franja s’estén de 100 a 200 quilòmetres cap a l’interior del continent. Malgrat la poca extensió d’aquesta àrea, aproximadament el 10 per cent del total del bioma, és la que presenta les extensions contínues més grans de paisatge mediterrani sense alterar. S’hi coneixen unes 4.300 espècies, el 35 per cent de les quals són endemismes. L’estacionalitat climàtica és molt marcada atès que el 85 per cent de les precipitacions es concentren a l’hivern. La sequera estival és molt severa tot i que les boires costaneres alleugen, en part, aquest contrast.
Els boscos californians presenten moltes semblances ecològiques i evolutives amb els de la conca mediterrània. Molts gèneres són comuns, com ara Pinus, Quercus, Arctostaphylos, Arbutus, Salvia, Artemisia, etc., els incendis tenen una recurrència natural semblant, la fertilitat i la diversitat dels sòls també són comparables i moltes espècies mostren adaptacions similars.
-
Conca mediterrània
L’àrea mediterrània per antonomàsia és la conca mediterrània, és a dir, les terres que envolten la mar Mediterrània. S’estén per territoris europeus, asiàtics i africans i ocupa una superfície de 2.300.000 km². S’hi coneixen unes 25.000 espècies, el 50 per cent de les quals són endèmiques. La flora mediterrània presenta nombroses solucions per adaptar-se als factors ecològics que han influït en la seva evolució: fulles dures i persistents per resistir l’estiu eixut, punxes, espines i substàncies tòxiques per defensar-se dels herbívors, plantes baixes en forma de coixinet, o mates que perden fulles a l’estiu per reduir la transpiració.
Al Jardí, la flora de l’extensa conca mediterrània s’ha distribuït en quatre subregions biogeogràfiques: la Mediterrània oriental (entre Itàlia i el Caucas), la Mediterrània occidental (península Ibèrica i illes Balears i Tirrèniques), el nord d’Àfrica (des del Marroc fins a Tunísia) i les illes Canàries.
Mediterrània oriental
Mediterrània occidental
Nord d’Àfrica
Illes Canàries
-
Xile
L’àrea mediterrània xilena és una estreta franja costanera d’uns 100 km que correspon aproximadament al Xile central. La seva extensió, de 140.000 km², representa menys del 5 per cent del total del bioma. Climàticament té un caràcter més aviat fresc per la marcada influència de l’oceà, amb abundància de boires costaneres. S’hi coneixen unes 2.400 espècies el 23 per cent de les quals són endèmiques. Una característica ecològica important d’aquesta zona és l’absència històrica d’incendis, així com una destacada presència d’herbívors, especialment camèlids (llames i guanacs), raó per la qual hi ha gran abundància d’arbustos espinosos i no s’hi troben plantes adaptades al foc.
Al Jardí es representen hàbitats subtropicals propis de la regions desèrtiques i subdesèrtiques del nord del país. La Mediterrània xilena té una gran varietat de paisatges esclerofil·les (plantes amb fulles dures i rígides), amb formacions boscoses i arbustives que van des del bosc esclerofil·le fins a la bosquina litoral, passant per l’espinar o la bosquina espinosa d’altura. Moltes plantes xilenes tenen noms de plantes ibèriques perquè als primers colonitzadors els van recordar les que ells coneixien. Plantes com el garrofer (Prosopis chilensis), l’arç (Acacia cavin), el belloto (Beilschmiedia sp.), la murta (Ugni molinae o Myrceugenia obtusa) donen als fitoepisodis xilens un aire proper. Cal destacar l’exotisme de les cactàcies (gèneres Trichocereus i Echinopsis) i de les bromeliàcies (gèneres Puya i Fascicularia) de l’espinal, o la singularitat de les escaloniáceas (Escallonia sp.).