Centre Excursionista de Catalunya
El Centre Excursionista de Catalunya (CEC) és una institució cultural i esportiva fundada el 1876, fruit del moviment de la Renaixença. Va néixer amb l’objectiu de promoure l’excursionisme com a activitat per a conèixer i estudiar el patrimoni natural i cultural de Catalunya. Entre els primers membres que va tenir, destaca el poeta Jacint Verdaguer.
Aquesta entitat va tenir un paper d’universitat popular en un moment en què no hi havia centres d’ensenyament mitjà i la universitat era molt restrictiva. Així, a la seu del Centre, s’impartien cursos regulars de moltes matèries, entre les quals hi havia geografia, geologia o botànica.
L’any 1891 s’inicià l’edició del Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, que, poc després, va esdevenir una de les publicacions més llegides a tot el territori. Per als naturalistes, el Butlletí era el mitjà de comunicació en què trobaven les darreres notícies sobre la descoberta de jaciments fòssils o d’espècies de plantes i animals. Això mateix els passava als estudiosos de l’arqueologia, l’arquitectura o el folklore, entre altres matèries.
Els membres del CEC, a títol particular, van ser donants molt actius de col·leccions al Museu. Fins i tot, el mateix Museu va organitzar cursos per a ells sobre com s’han de recollir les peces perquè siguin vàlides per a ingressar al Museu.
La tasca editora del CEC, a més del Butlletí, mereix una menció especial. Des del començament ha mantingut una activitat editora important amb la publicació de més de quatre-cents llibres, especialment sobre excursionisme, però també sobre geologia i botànica, molts dels quals han estat fonamentals per a l’estudi de les ciències naturals a Catalunya.
Al llarg de vora un segle i mig de trajectòria, el CEC s’ha distingit per la defensa i la preservació del medi ambient. Ha promogut el respecte, el coneixement i l’amor per la natura des del començament, i el 1976, l’any de celebració del centenari, va publicar un manifest en què s’implicava de manera activa en la problemàtica mediambiental i convidava l’opinió pública a sumar-s’hi.
El Centre Excursionista de Catalunya disposa d’una biblioteca, una cartoteca i un dels arxius fotogràfics més importants de Catalunya, amb prop de 750.000 imatges, des de 1860 fins avui. Aquestes fotografies ofereixen un ampli ventall temàtic: muntanya, plantes, animals arquitectura, vida rural, etnografia, etcètera.
El Centre Excursionista de Catalunya ha rebut la Medalla d’Or de la ciutat de Barcelona (1976), el Premi d’Honor Jaume I (1981), la Creu de Sant Jordi (1983) i la Medalla de la UNESCO (1999). El 1997 va ser declarada entitat d’utilitat pública pel Consell de Ministres.
Institució Catalana d’Història Natural
La Institució Catalana d’Història Natural (ICHN), molt estretament lligada al Museu de Ciències Naturals de Barcelona, és l’entitat naturalista més antiga que existeix a Catalunya. Va ser fundada el 1899 per tres estudiants de menys de vint anys: un de dret, un de farmàcia i un d’enginyeria. L’objectiu era conrear les ciències naturals i fomentar-ne l’estudi entre els joves de Catalunya, i fer-ho a través d’excursions científiques, conferències i la publicació d’un butlletí en llengua catalana.
Des del primer moment, la Institució va integrar professionals i amateurs que treballaven junts en projectes per avançar en el coneixement de la natura i per transmetre’l a la societat. En pocs anys els estudiants fundadors havien convertit la Institució en una entitat de prestigi i eren ja consumats naturalistes. Alguns dels seus membres van ser cridats a formar part de la Junta Municipal de Ciències Naturals, un organisme creat per l’Ajuntament per mantenir, incrementar i catalogar els fons i les col·leccions de ciències naturals dipositats als museus municipals, especialment al Museu Martorell.
L’estreta col·laboració entre la Institució i el Museu es tradueix en col·leccions i persones. El Museu es nodria de les peces que procedien de les excursions científiques que organitzava la Institució, així com d’alguns dels seus membres, que passaren a ser tècnics del Museu, com, per exemple, Ignasi de Sagarra o Joan Baptista d’Aguilar-Amat, entre d’altres. Quan l’any 1916 la Institució es va integrar a l’Institut d’Estudis Catalans, va decidir fer una donació de totes les seves col·leccions, que van incrementar el patrimoni del Museu en totes les disciplines de les ciències naturals.
Al costat del butlletí, aparegueren altres col·leccions, anomenades «Treballs» i «Memòries», que en molts casos van establir les bases de la recerca de les ciències naturals a Catalunya.
L’activitat de la Institució va quedar suspesa a causa de la Guerra Civil, fins que l’any 1972 un petit nucli de membres va decidir de reflotar-la. El projecte més important d’aquesta nova època va ser el Llibre Blanc de la Gestió de la Natura, també anomenat Natura, ús o abús?, un informe sobre l’estat de la natura als Països Catalans publicat el 1976. Aquesta obra col·lectiva, coordinada pel Premi NAT del 2020, Ramon Folch, és un referent en el món de la gestió i la conservació del patrimoni natural, i va posar damunt la taula per primer cop la problemàtica ambiental al nostre país. Els anys 2018 i 2019 es va publicar una versió actualitzada del Llibre Blanc al web https://natura.llocs.iec.cat/, amb un enfocament social i ambiental més ampli, i orientat a definir l’agenda ambiental de Catalunya i a demostrar que cal aplicar-la.
La Institució Catalana d’Història Natural, que l’any 1999 va rebre la Creu de Sant Jordi, atorga dos premis: el Premi Torras-Foulon i l’Ajut ICHN a la Dona Naturalista, ambdós per a una investigació naturalista sobre els sistemes naturals dels Països Catalans.