Saltar al contingut

Àrea Científica Col·leccions

Col·leccions geològiques

Paleontològiques

L’any 1891 es va comprar a F. Pisani, marxant de París, la primera col·lecció paleontològica d’importància de què va disposar el Museu (aleshores Museu Martorell). A aquesta col·lecció aviat se n’afegiren d’altres, fruit de la recol·lecció per a la confecció del Mapa Geològic de Catalunya (col·lecció Almera), la seu del qual es va establir al Museu. Els treballs de revisió monogràfics, efectuats per especialistes com J. Lambert, G. de Angelis d’Ossat, P. Fallot o F. Blanchet, van donar lloc a un augment significatiu dels exemplars tipus i figurats. El gruix del material, completat amb algunes compres a l’estranger, recol·leccions i excavacions del personal tècnic del Museu, va ingressar durant primer terç del segle XX. El registre actual de la col·lecció general de paleontologia del Museu es va iniciar l’any 1922 amb l’entrada de la col·lecció de Lluís Marià Vidal. En les darreres dècades, s’han anat afegint altres col·leccions importants entre les quals destaquen -per varietat i nombre d’exemplars- les formades pel professor José F. de Villalta i els seus col·laboradors, la col·lecció de plantes de l’Oligocè de Catalunya de Martí Madern, les col·leccions Gurrea i Campreciós, registrades parcialment el 1995 i el 2009, respectivament; i la col·lecció de J. A. Vela, amb una rica representació de trilobits, registrada entre el 2010 i el 2014.

Així, la col·lecció paleontològica es troba en constant creixement gràcies a les contínues donacions i a les recol·leccions efectuades en campanyes de camp pels tècnics responsables (en el marc de diversos projectes de recerca).

  • Fons de la col·lecció
  • Fonts d'ingrés
  • Preparació i Conservació
  • Col·lecció de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona

    Es tracta d’una col·lecció d’uns 1.500 registres, procedents essencialment de Catalunya, Espanya i França, però també d’Itàlia, Estats Units, Uruguai o Cuba. Alguns acadèmics com Gimbernat, Vidal i altres des de la fundació de l’Acadèmia, van participar en la formació d’aquesta recopilació.

  • Col·lecció Pisani

    Aquesta col·lecció està formada per més de 1.200 números de registre, la major part dels quals, corresponen a invertebrats. Entre els exemplars trobem representants de les espècies més conegudes i comunes de pràcticament tots els grups, pisos i conques, procedents essencialment de Suècia, Bohèmia, Alemanya, Suïssa, França, Anglaterra i, fins i tot, dels Estats Units. Això fa que avui el Museu disposi d’un considerable repertori d’espècies tipus que van des del cambrià fins al pliocè.

  • Col·lecció Vidal

    La col·lecció de Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) és, sens dubte, la col·lecció paleontològica catalana més important del segle XIX i el primer terç del segle XX. A més d’una gran diversitat d’espècies, pisos i conques espanyoles i europees, hi són representats els principals jaciments fòssils del Principat, molts dels quals van ser descoberts pel propi Vidal. Destaquen els materials del Silurià i Devonià de Pirineus, el Juràssic de Camarasa, el Cretaci del Montsec (Santa Maria de Meià) i importants jaciments com Tàrrega (Oligocè), Surroca-Ogassa (Carbonífer) i La Seu d’Urgell (Miocè). La col·lecció conté també el gruix dels tipus i figurats de la paleontologia catalana de la seva època. El material comprèn unes 6.000 entrades de registre, corresponents a unes quantes desenes de milers d’exemplars. Encara que és una col·lecció rica en vertebrats i flora ?a Lluis Marià Vidal li interessava especialment el carbó? més del 90% dels registres que la formen corresponen a tot tipus d’invertebrats.

  • Col·lecció Serradell

    Està formada quasi exclusivament per invertebrats (en gran mesura gasteròpodes i lamel·libranquis) del Cenozoic de Catalunya i també de França.

  • Col·lecció Villalta

    Ingressada al Museu el 1986, l’anomenada col·lecció Villalta està formada per:
    – La col·lecció d’invertebrats fòssils del departament de geomorfologia de la Universitat de Barcelona, dipositada al CSIC (Barcelona) amb motiu del trasllat a la nova seu universitària de Pedralbes, conté uns 20.000 exemplars.
    – La col·lecció de vertebrats pleistocènics del CSIC (Barcelona), ja esmentada, formada per les excavacions practicades pel Dr. Josep F. de Villalta i els seus col·laboradors, principalment durant la dècada de 1970, conté uns 10.000 exemplars.
    – Una col·lecció de flora del Miocè de la Cerdanya i alguns exemplars tipus resultat de la recerca d’en Villalta en vertebrats, que sumen prop d’un miler d’exemplars.

  • Col·leccions modernes

    Entre les col·leccions modernes destaca la col·lecció Gurrea, registrada parcialment el 1995, que és obra d’un paleontòleg aficionat i representa més de 4.500 registres. Com en el cas de la col·lecció de la RACA, més del 95% dels exemplars de la col·lecció Gurrea corresponen a invertebrats. La resta de materials registrats en els darrers anys procedeix bàsicament de projectes de recerca en els quals participen tècnics del Museu, així com d’algunes donacions de particulars com ara la col·lecció Torà del Juràssic de Mèxic o els duplicats de la col·lecció Ferrer-Condal del Triàsic d’Alcover (Alt Camp) i pràcticament tots corresponen a invertebrats.

  • Col·lecció paleobotànica

    La col·lecció paleobotànica del Museu és la més completa de Catalunya i estan formats per:
    – Material procedent de la col·lecció de Lluís Marià Vidal, ingressat el 1922, on destaca el Carbonífer de la conca de Sant Joan de les Abadesses i l’Oligocè de Tàrrega.
    – La col·lecció de flora del Miocè de la Cerdanya, del professor Josep F. de Villalta, ingressada el 1986.
    – La col·lecció del Miocè de la Cerdanya del Dr. Julio Gómez-Alba.
    – La col·lecció de Martí Madern i Carreres, de l’Oligocè de l’àrea de Cervera, donada el 1989.
    – Les col·leccions de Joan Vicente i Castells, del Miocè de Montjuïc (Barcelonès) i del Cretaci d’Isona, donades al Museu el 2001 i el 2002, respectivament.
    – La col·lecció paleobotànica de Joan Campreciós (que inclou l’Oligocè de Pujalt, Anoia) donada al Museu l’any 2009.
    La col·lecció, estudiada i publicada parcialment, conté uns quants milers d’exemplars i nombrosos tipus i figurats.

  • Col·lecció vertebrats fòssils

    La col·lecció de vertebrats fòssils del Museu està formada bàsicament per:
    – Material procedent de jaciments europeus, on destaca l’Eocè de la conca de París, procedent de l’antiga col·lecció Baron, adquirida el 1890 .
    – Material procedent del Mapa Geològic de Catalunya, amb el Pleistocè de la Cova de Gràcia (Barcelona) com el més destacable.
    – Material de la col·lecció Lluís Marià Vidal, ingressada el 1922, on destaquen els jaciments de Santa Maria de Meià (Cretaci) i Tàrrega (Oligocè).
    – La col·lecció de vertebrats pleistocènics del CSIC (Barcelona), formada a partir de nombroses excavacions, de coves, practicades principalment pel Dr. José F. de Villalta, ingressada el 1986.
    Tot el conjunt, en fase d’inventari, consta d’uns 15.000 exemplars.

  • Col·lecció de micropaleontologia i làmina prima

    Els grups taxonòmics que es poden englobar dins de la denominació de col·leccions de micropaleontologia són nombrosos, però destaca la col·lecció de roques sedimentàries i làmines primes amb macroforamínifers (Protozous). Tot i que algunes col·leccions de paleontologia del Museu contenien alguna entrada de macroforaminífers, la col·lecció de micropaleontologia s’està desenvolupant i augmentant en volum degut a la línia de recerca desenvolupada des de 2011 pel Dr. Vicent Vicedo, conservador de la col·lecció de paleontologia del Museu. És, per tant, una col·lecció eminentment científica amb nombrosos espècimens tipus i figurats.
    Actualment la col·lecció està formada per més de dues mil entrades, entre roques, làmines primes i espècimens. El material prové de diversos indrets del món (principalment d’Espanya, Itàlia i Oman) i de diferents edats (Juràssic al Miocè).

En el cas de la col·lecció paleontològica del Museu, poden diferenciar-se tres fonts d’ingrés:

  1. La primera és fruit de les recol·leccions fetes pel personal del Museu, essencialment durant la realització de projectes de recerca finançats per l’Estat, o mitjançant treballs de camp finançats a través de projectes de l’Institut de Cultura de Barcelona.
  2. La segona és l’oferta de donació de col·leccions per part de particulars o d’institucions. En aquests casos la secció de paleontologia sempre es reserva el dret d’acceptar o no cadascun dels exemplars que conformen la col·lecció. Des de 1986, el Museu sempre notifica al donant les dades registrals dels materials definitivament acceptats.
  3. Finalment, la tercera font correspon a exemplars recollits per geòlegs i paleontòlegs, bàsicament durant els treballs de camp necessaris per a la realització de tesis doctorals o projectes de recerca posteriors. Aquests científics, amb vista a futures publicacions científiques, tracten d’identificar ?mitjançant el concurs d’un especialista? els exemplars de determinats grups que siguin bioestratigràficament o paleoecològicament importants. Quan aquest especialista, que moltes vegades és l’únic de l’estat espanyol, treballa al Museu, els exemplars identificats solen acabar incorporant-se a les col·leccions i moltes vegades esdevenen exemplars importants. Són els anomenats exemplars tipus o figurats, pel fet de representar noves espècies o per haver estat reproduïts en publicacions especialitzades i ser objecte de consultes per part d’altres especialistes mundials.

Com en qualsevol camp de les ciències naturals, un dels criteris essencials per a l’ingrés d’exemplars o col·leccions és que vagin acompanyats d’una documentació fiable i consistent (que descrigui, entre d’altres, la procedència geogràfica), perquè si no es dóna aquesta circumstància el fòssil perd tot l’interès amb relació a un seguit de disciplines que en depenen (com ara la Bioestratigrafia o la Paleobiogeografia).

El procés de preparació implica diferents tècniques en funció de la naturalesa i l’estat del fòssil. El tractament pot consistir en una senzilla raspallada en sec o en un rentat amb aigua (amb o sense sabó -neutre o sense especificacions-, amb raspallada o sense), una esbandida i una assecat (natural o amb assecador).

També pot ser necessària una consolidació, mitjançant adhesius o consolidants diversos, o la separació del fòssil de la ganga (roca o sediment que engloba el fòssil), per la qual cosa es requereix l’aplicació de procediments físics (martell i escarpra, llapis pneumàtic, microabrasímetre, etc.) o fisicoquímics, com ara la disgregació de mostres en aigua amb o sense peròxid d’hidrogen (H2O2, aigua oxigenada). En el cas dels microfòssils, a més es pot fer servir la tècnica de làmina prima com a mètode de preparació, per al seu posterior estudi i conservació.

La mostra, un cop preparada, es registra, s’etiqueta i es disposa en una bossa (habitualment de polietilè) per tal que no l’afectin la pols i la humitat. Si la roca o el sediment en què el fòssil es troba conté una quantitat considerable de sulfur de ferro en forma del mineral marcassita, cal disposar una quantitat de gel de sílice per tal d’equilibrar (per absorció) una part de la humitat de l’interior de la bossa i així allargar la conservació del fòssil. Altrament, la humitat alteraria la marcassita i crearia partícules d’àcid sulfúric que acabarien destruint el fòssil.

Un cop condicionat, el fòssil es registra informàticament en una base de dades que considera aspectes registrals, numèrics, posicionals, històrics, sistemàtics, geogràfics, biostratigràfics i tipològics.

Finalment, s’emmagatzema en condicions ambientals òptimes en armaris compactes.